El procés no s'explica sense la rivalitat entre ERC i Junts. No s'explica sense el xoc entre Artur Mas i Oriol Junqueras pels volts del 9-N, i tampoc sense el pols entre Junqueras i Carles Puigdemont, que va transcendir el referèndum de l'1-O, la declaració d'independència i la fase repressiva en què va entrar l'Estat la tardor del 2017. Les mirades de reüll entre els dos espais hegemònics de l'independentisme expliquen bona part de les decisions que s'han pres l'última dècada, perquè les han condicionat i les han revestit d'un tel de discrepància, al marge de si eren convenients o no. Per això, una de les grans preguntes, ara que els presos han estat indultats pel govern espanyol, és si Puigdemont i Junqueras reprendran el contacte presencial.

En certa manera, no tenen marge per no reunir-se. Dels motius del seu enfrontament -deslleialtats mútues, denunciades per les dues bandes, en l'etapa a Palau; discrepàncies més o menys soterrades entre Lledoners i Waterloo en l'última fase del procés- se n'ha parlat amb profusió. Sobretot perquè els entorns dels dos dirigents també s'han esforçat, sovint, més a cuidar el relat propi que no pas a refer ponts de manera efectiva. Un cop Junqueras ha recuperat de manera condicionada la llibertat, però, seria difícilment comprensible que no es veiés amb el president al costat del qual va fer l'1-O. És probable que, si es produeix, sigui una reunió amb poc entusiasme, però també ho és que l'independentisme va necessitat d'imatges com aquesta. No tant pel que signifiquen ara, sinó pel que poden significar: recuperar la sintonia sincera entre ERC i Junts és bàsic si es vol que aquesta legislatura sigui veritablement útil.

La reunió pot ser a Waterloo, com ha suggerit aquest divendres amb habilitat Jordi Turull, però també a Ginebra, on hi ha la secretària general d'ERC, Marta Rovira. La dirigent republicana també acumula greuges amb Puigdemont, sobretot pel contingut dels dos llibres de memòries de l'expresident, i en cap moment s'ha volgut sumar orgànicament a l'estructura del Consell per la República. Amb Turull, però, Rovira sí que hi ha construït al llarg dels últims anys una relació de confiança, primer com a interlocutors de Convergència i ERC al Parlament amb Mas a Palau, i després com a veus autoritzades dins de Junts pel Sí. No han estat d'acord amb tot, han tingut topades, però sempre van intentar resoldre-les amb confiança i sense airejar-les. En el cas de Puigdemont i Junqueras no ha estat precisament així.

La tímida represa del diàleg entre els màxims dirigents d'ERC i Junts l'estiu passat va veure's escapçada per la pèrdua del tercer grau dels presos, i després va ser impossible allargar-la enmig de la competició electoral. La negociació per formar Govern, que també ha generat esquerdes dins del partit de Puigdemont, tampoc ha estat un bàlsam per la relació entre els principals actors de l'independentisme. Amb els presos en llibertat, perden un dels elements que els feien d'argamassa. No han estat pocs els membres de la cúpula del procés que han assenyalat, al llarg dels últims anys, que l'única solució a les discrepàncies passava per la comunicació sense intermediaris entre l'expresident i Junqueras. Els impediments, malgrat l'exili de Puigdemont, deixaran de ser una excusa.

Els dos, en certa manera, exemplifiquen fins a quin punt ERC i Junts s'han convertit en enemics íntims. Aquest és el títol, precisament, del llibre -editat per Pòrtic- sobre les relacions entre els dos espais que hem escrit amb Joan Serra Carné, redactor en cap de NacióDigital, i del qual publicarem un avançament editorial aquest diumenge abans que el trobeu a les llibreries a partir del 30 de juny. No és res més -ni res menys- que l'aspiració de reconstruir, de manera periodística i amb fonts de primera fila, les interioritats que han portat ERC i Junts al punt actual. La foto Puigdemont-Junqueras, es produeixi o no es produeixi, és la radiografia precisa de fins a quin punt s'han enquistat les diferències. I fins a quin punt és complicat exercir de trenca-gels.