En una entrevista que cal llegir i rellegir, l'experta en bioètica Núria Terribas explica amb claredat la capsa de Pandora que s'ha obert amb la crisi del nou coronavirus: "els governs han vist que la gent ha obeït. Han vist que el ciutadà, sigui per la por al desconegut o per la por a morir-se -molta gent en té- ha obeït sense cap qüestionament".

Acceptem una concentració de poders i una retallada de drets extraordinària en nom del combat contra la pandèmia, però moltes de les renúncies que ara fem sense dubtar seran molt difícils de revertir quan tot hagi passat. No és la primera vegada que passa.

Després dels atemptats del 11S a les Torres Bessones, va obrir-se la veda perquè tots els governs augmentessin el seu control sobre els ciutadans, i obtinguessin el vist-i-plau per vigilar, reprimir, perseguir i fins i tot torturar sense cap entrebanc judicial ni polític.

La por és una palanca molt útil per al poder. La Comissió Landau va fer servir la por per justificar la tortura a Israel allà per 1987, amb un argument tan simple som efectiu: si hom ha detingut un presumpte terrorista que sap on és la bomba que és a punt d'esclatar i matar milers de persones en un centre urbà, és legítim recórrer a la tortura per obtenir la informació que evitarà la massacre? En aquell moment, hom va creure que sí. 

Quan es desperta el Leviatan de l'autoritarisme és molt difícil posar-lo a dormir un altre cop. El que comença com una eina útil per al control social, per a la lluita contra el terrorisme, per a la lluita contra el separatisme o per a la lluita contra una pandèmia, acostuma a evolucionar i créixer fins a escapar del control dels que el van despertar. 

Quan el PP i el PSOE van decidir que "el problema català" es resoldria als tribunals, van despertar la bèstia i van riure-li les primeres gràcies. Ara la bèstia camina sola i més d'un a Madrid s'exclama espantat, sobretot el progressisme espanyol –poc progressista i molt espanyol. 

Quan la Justícia obligava els ajuntaments catalans a treure l'estelada tothom a les espanyes miraven cap a una altra banda o parlaven de "neutralitat". Ara, que el Leviatan ha dictat que ni draps separates ni banderes degenerades ni pancartes de "volem acollir", tot són plors i escarafalls.

El millor està per venir, però, amb l'aplicació de la mateixa fórmula pensava per a Catalunya, però aquest cop a Madrid, amb l'objectiu de tombar el govern bolivarià. La seqüència és la mateixa: denúncies ultres (Vox, Manos Límpies, etc.), notícies en digitals ultres, la Guàrdia Civil fent informes en base a aitals notícies, la-fiscalía-te-lo-afina, i jutges disposats a driblar l'Estat de Dret per tal de deslliurar la pàtria espanyola de l'amenaça (ara roja, abans separatista).

"Potser sí, però a Madrid ningú no acabarà a la presó", em va respondre una periodista sagaç de casa nostra quan li vaig exposar la meva teoria. Touché. Això sí, cauran inhabilitacions. Temps al temps.

La història ens demostra que perdre drets és molt fàcil, i que recuperar-los costa sang, suor i llàgrimes. El nou coronavirus ha acabat de buidar l'autogovern i ha preparat el camí cap a una recentralització ferotge, que conseguirá el efecto sin que se note el cuidado. Quan l'epidèmia hagi passat, comprovarem que hem perdut drets nacionals, col·lectius i individuals. Serà el moment de començar a lluitar per recuperar-los.