Aquesta setmana ha estat l'estat d'alarma, però la següent serà el suplicatori de Laura Borràs. Més endavant tornarà el debat electoral -sobretot quan s'acosti la data en què el Tribunal Suprem decideixi sobre el futur de Quim Torra com a president de la Generalitat-, i el més probable és que alguna decisió de la conselleria de Justícia, mal digerida per algun pres de Junts per Catalunya (JxCat), completi el còctel de desavinences que impregna les relacions entre els socis de Govern.

La Generalitat viu des de la tardor de l'any passat un divorci en diferit, oposades com són les estratègies entre JxCat i ERC, plasmades a Madrid amb Borràs i Gabriel Rufián com a protagonistes. És cert que la pandèmia és una circumstància excepcional, però també ho és que el president d'un govern de coalició eviti forçar el final de la legislatura -com havia promès- malgrat admetre que la legislatura no té recorregut polític.

Torra sosté que no posarà data a les eleccions fins que no estigui encarrilada la sortida de la crisi, assumint que ell ja no serà a Palau quan s'hagin d'implantar les mesures necessàries per resoldre l'impacte econòmic i social del coronavirus. La pandèmia és l'última oportunitat del president per deixar un llegat -fins i tot veus d'ERC detecten en privat un cert creixement del seu lideratge, sobretot per la rapidesa a l'hora de demanar el confinament total i l'accent social de les polítiques que defensa davant Pedro Sánchez-, malgrat les ombres d'un mandat que compleix dos anys i que ha estat fallit en la promesa d'anar de la restitució a la constitució (catalana).

De crisi en crisi -de la sentència del Suprem només en fa vuit mesos-, el president ha estat víctima de la mala relació entre JxCat i ERC, un conflicte larvat molt abans d'arribar al Palau de la Generalitat. En certa manera, es tracta d'un pols que té elements de fons -com arribar a la independència i, sobretot, com fer equilibris per gestionar el mentrestant i la frustració- com de lideratges. És raonable pensar que l'agror no s'hauria desbordat si la sintonia entre Carles Puigdemont i Oriol Junqueras hagués estat més sòlida, tant la tardor del 2017 com en tot el que va venir després.

L'exili i la presó no ajuden -aquest és, probablement, un dels efectes més palpables de la repressió-, però tampoc ho han fet els intermediaris de banda i banda. La impossibilitat d'asseure en una mateixa taula el president i el vicepresident del referèndum suposa un problema per ara insalvable, i el paper de les entitats, amb una Assemblea Nacional Catalana (ANC) desdibuixada en ple repensament, no serveix per greixar com en els episodis de la primera fase del procés.

El problema, en tot cas, no és que JxCat i ERC exhibeixin diferències estratègiques i manca de rumb compartit al Govern, sinó que és altament probable que segueixin compartint la Generalitat després de les properes eleccions. Potser amb equilibris diferents -en cas que els republicans guanyin a les urnes, tasca que no els serà senzilla perquè els seus rivals disposen d'un sentit aràcnid quan es tracta de mantenir el poder-, potser amb cares noves, però amb la mateixa motxilla.

És obvi que les dues formacions no comparteixen diagnòstic de les lliçons del 2017, ni com ha de ser el camí cap a la república catalana -tants dubtes planteja el legitimisme, sovint simbòlic, de JxCat com l'estratègia d'acumulació de forces que no acaba de trencar les fronteres naturals de l'independentisme- ni tampoc el tipus de relació que hi ha d'haver amb el govern espanyol. Amb Mariano Rajoy a la Moncloa era senzill, perquè el xoc estava servit, però amb Sánchez i Pablo Iglesias al govern espanyol amb una dreta desfermada provant de minar-los hi ha més matisos en joc.

Malgrat les divergències, és probable que JxCat i ERC tinguin l'obligació d'entendre's. El divorci en diferit proclamat per Torra el 29 de gener, vigent però aparcat pel coronavirus, es farà llarg fins que arribin les eleccions. La campanya, per ara, no apareix precisament com un oasi en les relacions entre JxCat i ERC, com ja va quedar clar en les setmanes que van anar de l'anunci d'eleccions del president fins a la crisi sanitària. Els primers han d'entendre que els conceptes patrimonialistes del poder formen part d'una altra època -de la qual, per cert, els seus dirigents de nova fornada se'n desmarquen, fugint de qualsevol aroma convergent-, i els segons han de veure que a una part -gens menyspreable- del país que observa amb recel com s'ha passat de fer un pols a l'Estat a pactar amb un dels artífexs del 155. I tots dos han de tenir en compte que els divorcis en diferit poden acabar afermant -retrets a banda- matrimonis de conveniència.