Ho tenien pendent des del març, però no va ser fins aquesta setmana que, incapaços de fer front als seus deutes i per no arrossegar encara més al pou econòmic el PDECat –que en paral·lel negocia un ERO amb els seus treballadors–, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) ha presentat concurs de creditors. Això implica que la justícia nomenarà ara un administrador que liquidarà el partit. Veurem què passa amb els 4,2 milions d'euros que encara deu als bancs –els darrers anys havia anat eixugant deute gràcies a les subvencions electorals que li reporta la representació de JxCat a Europa, al Congrés i al Parlament- i amb els 6,6 milions que hauria de pagar després de la sentència del Suprem que ratificava que el partit s'havia estat finançant a través de comissions irregulars procedents del Palau de la Música.

El final de CDC després de quatre anys d'hibernació per la seva mutació en el PDECat acaba, de forma discreta i també trista, amb 46 anys de trajectòria política. Gairebé mig segle que és el de la Transició, els de la construcció de l'autogovern, el dels dos estatuts i el del procés independentista. Un temps que ha estat marcat per un lideratge expansiu i omnipresent, el de Jordi Pujol, que la setmana que ve farà 90 anys gairebé en la clandestinitat a la qual el va condemnar la confessió de la deixa el juliol del 2014. La necessitat dels seus hereus polítics de tenir una aparença desvinculada de la política clàssica i els partits, els escàndols de corrupció de CDC i de la família de l'expresident, i el trencament amb Unió -que liquidava CiU, una marca d’èxit i amb forta referencialitat- van aconsellar passar pàgina al partit fundat l'any 1974 a Montserrat i que en els darrers anys havia fet el trànsit a l'independentisme. CDC és, sobre el paper, història.

Als convergents sempre els agradava dir que la seva era una manera de fer, una manera d'entendre el país. Segurament, i sense ells no s'explica la revifada nacional, el sosteniment de la llengua i de moltes estructures que han fet país, i la dignificació de comarques de l'interior. Però el que és clar és que, entre les seves virtuts, que en tenia, al partit l'acompanyava una línia política identificable i que oferia certeses. El seu espai polític, que ara ocupen el PDECat i la Crida i que fa mesos que prova d'articular-se sota la marca Junts per Catalunya i el lideratge de Carles Puigdemont -que va entrar a militar a CDC a primers dels anys 80 i que mai en va estripar el carnet-, és ara una incògnita. Ho és amb relació al procés però també en assumptes com la política fiscal o els concerts escolars.

L'independentisme no es pot permetre les males pràctiques o la corrupció perquè s'ha convertit en el rival a abatre pels poders de l'Estat. Els que abans miraven cap a una altra banda (el deep state no és un invent d'ara) perquè l'equilibri i l'intercanvi de vots i favors era suportable entre els protagonistes de la transició –també Pujol– ara no en passen una, i no tot es pot presentar com una persecució política o un atac al procés. Ho van intentar fer Oriol Pujol o els entorns de Lluís Prenafeta i Macià Alavedra quan els investigaven i tots tres van acabar acceptant la seva culpa, pagant multes per evitar condemnes majors i fent evident com s'havien embolicat en la senyera.

Alguns dels dirigents d'aquest espai polític reneguen ara de Pujol (fins i tot de la seva obra de govern) i de l'herència de CDC perquè pensen que resta per autonomista, per desfasada, pel seu vincle amb pràctiques corruptes i perquè hi veuen una forma d'anar més enllà de l'espai del centredreta. I mentre proclamen que no volen fer partit –això a les xarxes està molt mal vist, malgrat que és una característica de les democràcies occidentals– eviten definir una estratègia política i uns objectius clars i assolibles. Explicar què faran si governen, en definitiva.

Convergència era definida pels seus detractors (i també per alguns dels seus admiradors) com un "moviment" entorn de Pujol més que com un partit convencional, definició que se solia reservar per al PSC o el PSUC. La definició va fer fortuna en els anys de poder més omnímode de l'expresident i dotar CDC de personalitat sempre va ser una prioritat pels seus voluntariosos secretaris generals. Era un moviment, però les seves polítiques eren identificables i hom tenia la garantia que mai es prendrien camins populistes.

Convergència ja no hi és, però el seu espai polític sí. I necessita, perquè també li cal al país i al moviment republicà, refundar-se amb unes idees reconeixibles i una estructura democràtica. Els partits, prou que ho sabem, no són perfectes. Però sí que són necessaris: es regeixen per mecanismes democràtics, estan obligats a ser transparents, debaten els seus projectes i, en la majoria de casos, fan primàries –si convé obertes a la ciutadania- per triar els seus líders. Això darrer només ho va fer CDC en temps de descompte -espanyoles de 2016-, però ara potser li tocaria fer-ho i que el proper "president efectiu" no es triés a dit en un despatx. Seria una bona manera de demostrar que realment Convergència ha passat a la història.