La imminència dels indults, una sacsejada que se suma al nou Govern i a l'expectativa de reactivar la taula de diàleg, ha tornat a fer evidents les dues realitats que de forma cada cop més connotada conviuen a l'independentisme. I, de nou, ho ha fet en forma de xoc. Primer va ser entre ERC i Junts, i després dins del partit de Carles Puigdemont, que abordarà el qüestionament a Jordi Sànchez a la seva executiva de dilluns.

La carta d'Oriol Junqueras sense renunciar a res però assenyalant la via pactada amb claredat com la preferible mentre donava per bons els indults i els seus efectes en una maniobra pactada per donar oxigen polític a Pedro Sánchez en les vigílies de la manifestació de Colón, va ser rebuda d'entrada amb respecte des de les files dels seus socis. A mesura que passaven les hores, però, se'n van anar desmarcant i van incrementar el to crític. No van provocar una crisi de Govern malgrat que sí que quedava clar que la unitat necessita alguna cosa més que repartir-se les conselleries i acordar la gestió de l'autonomia.

Que el líder d'ERC es desmarqués de la unilateralitat –res que no hagi fet el seu partit des de la campanya del 21-D de 2017– va ser llegit com una renúncia i una desautorització de l'1-O. El referèndum, és clar, va ser unilateral i això va donar peu als retrets a Junqueras. Al capdavant s'hi va situar Jordi Sànchez en l'article a l'Ara de dimarts tot i que ell mateix se n'havia distanciat d'aquesta opció, tant al Suprem com públicament. La crítica del secretari general de Junts al president d'ERC pel seu gir amb relació a 2017 abraçava formalment una unilateralitat que ningú -tampoc ell, és clar- sap encara com i fins a on s'hauria d'exercir.

Però, sobretot, assegurava que el referèndum, que Junts pel Sí i el Govern presentaven com a "vinculant", no va ser concebut ni per ell ni per altres -no els identificava- com una via per proclamar la independència i sí, en canvi, per forçar una negociació amb l'Estat. Un diàleg per fer una votació acordada que precisament ha estat la prioritat d'Esquerra dels darrers tres anys. Sànchez feia així bones les acusacions de catxa que van formular Clara Ponsatí i d'altres opinadors i dirigents. El seu discurs introduïa, des de la més alta responsabilitat a Junts, un potent element de revisió de l'objectiu de la convocatòria del referèndum i ha creat fort malestar al partit.

Mentre Carles Puigdemont ha guardat silenci entorn de tot plegat –una cosa que no és nova, però que cada cop els costa més d'entendre a alguns dirigents–, Elsa Artadi, Jordi Turull, Josep Rius o Laura Borràs s'han situat en coordenades diferents. A Sànchez també l'ha criticat Quim Torra. De fet, ni ell està lliure de contradiccions perquè la seva presidència, en la que es va mantenir tot i les turbulències i decepcions fins que la justícia espanyola va actuar, no va estar caracteritzada per les maniobres o els intents de fer efectiu "el mandat" de l'1-O al que es vincula sense dubtes.

El xoc entre Junts i ERC té, com deia, reverberació a Junts. I tot plegat té una causa prou clara: l'independentisme no té encara un relat conjunt sobre què va passar l'1-O i tampoc sobre què cal fer ara. ERC primer i la CUP després van assumir, cadascú amb el seu to, ritme i profunditat, que hi havia coses que s'havien fet malament, que les expectatives i les forces no s'havien mesurat prou bé, que calia una altra mirada i que l'1-O era un motiu d'orgull o un camí, però no un tòtem que generi encara ara un mandat. A Junts les coses han anat més lentes i, quan Sànchez ha ensenyat les cartes, molts se n'han sorprès. Alguns l'han criticat amb sinceritat i altres amb més cinisme. El descontentament per com Sànchez, que des de la presó gestiona un partit tan tendre com divers, va pilotar la negociació amb ERC i pel seu resultat també ha pesat. En algun cas, de fet, el motiu d'enuig ha estat simplement que hi hagués pacte. 

El cert és, però, que el secretari general del partit de Puigdemont ja era dels dirigents de l'estat major del procés que havia mostrat més sentit tàctic, exposat dubtes sobre portar l'1-O a les darreres conseqüències i que després va intentar evitar el conflicte. A ell, diverses fonts li atribueixen, per exemple, la desactivació de l'acampada indefinida que estava a punt el 3-O. Sànchez i la resta van buscar una negociació que mai va tenir opcions de prosperar, i d'aquí que tot acabés en la proclamació del 27-O. Els dies 3, 4 i 5 d'octubre és quan el gruix de dirigents pren consciència -Sànchez ja la tenia segons el seu article- que del referèndum no en sortirà una república. El cost d'implementar-la unilateralment s'intueix alt i no s'assumeix. Pocs havien contemplat abans el risc, però després de la jornada de votació i vista la reacció de l’Estat i que les urnes no es desborden (2,3 milions d’electors són molts en aquell context, però representen el 43% del cens), a mesura que passen els dies cada cop són més els que s'incorporen a la idea que cal forçar una negociació amb l'Estat.

Per això, i aquí no hi ha diferències entre Puigdemont i Junqueras, es recorre a empresaris, a l'Església, a personalitats internacionals, a Urkullu... com que res funciona per estovar Rajoy i ningú no vol assumir el cost de convocar eleccions autonòmiques tot desemboca en una DUI que, al Govern, no hauria volgut ningú d'entre els que eren conscients del que passava. Es proclama, Rajoy aplica el 155 i el Govern es fa fonedís. Les cares a la foto de l'escalinata del Parlament eren eloqüents entre els que eren conscients del que passava. Ni tan sols una reunió del consell executiu de la nova república, una arriada de bandera, un decret o una petició de reconeixement. Els que parlen de DUI fake i fugida endavant van carregar de valent el sarró argumental.

Amb aquest bagatge és evident que diagnòstic i full de ruta compartits són necessaris per avançar i per deixar-se de tirar l'1-O i el seu objectiu, mètode i efecte pel cap amb discursos populistes i més eslògans i sentiments que raó. Alguns conclouen que, encara que els valgui crítiques i els desgasti, per avançar cal punxar la bombolla i acordar respostes que hauran de ser unilaterals i amb costos. El previsible fracàs del diàleg amb l'Estat i una repressió que pot baixar decibels però no desapareixerà ho fan necessari. Ho van fer ERC i també la CUP i el PDECat amb algunes veritats del procés, després Jaume Alonso-Cuevillas amb les desobediències simbòliques i ara Sànchez amb el que esperava de l'1-O. Ho acabaran fent tots els sectors representatius del moviment. El dubte és si seran a temps perquè serveixi per alguna cosa.