La repressió ha marcat tots i cadascun dels passos de la política catalana els darrers quatre anys. Cap de les decisions rellevants que s'han pres ha estat capaç d'aïllar-la de l'equació. Després del 9-N i de les querelles que van acabar en multes del Tribunal de Comptes i inhabilitacions, ja es va intuir que les coses no anirien bé. I el 20 de setembre de 2017, a les portes de l'1-O i amb les detencions dels col·laboradors d'Oriol Junqueras i de desenes d'escorcolls a seus governamentals, s'acabaven de resoldre les incògnites: si el referèndum es volia convertir en vinculant, l'Estat no es quedaria de braços plegats. A més desafiament, més repressió.

Mariano Rajoy, amb el suport del PSOE i de Ciutadans, preferia passar una estona de vergonya obrint els informatius de la CNN per atonyinar votants i negar-se a dialogar que no pas córrer el risc de veure com Espanya es trencava. Hi havia –i hi ha encara– possibilitats que, malgrat el que voten els catalans al Parlament cada cop que se'ls crida a les urnes, el no guanyés en un referèndum amb pregunta binària. Però ja sabem prou que el problema és de sobirania, de si Catalunya té o no dret a decidir el seu futur al marge d'Espanya. Per tant era –i és– una negociació impossible si no hi ha un daltabaix en forma de foc nou al sistema polític espanyol o un brutal creixement de l'independentisme que faci impossible seguir dient que no com si res.
 
Aquests anys la repressió s'ha estès. No només afecta els líders del procés. Nou d'ells han passat per la presó i altres són encara a un exili que no té solució a la vista. No hi ha, a l'independentisme, cap dirigent polític que no hagi viscut de prop el que suposa l'acció coercitiva (sovint arbitrària o desproporcionada) de l'Estat i dels seus òrgans judicials o constitucionals més tronats, com és el cas del Tribunal de Comptes. Això sense tenir en compte els centenars de persones investigades o processades per alguna altra causa relacionada amb el moviment independentista.
 
A la vivesa de repressió, que l'actual govern espanyol no acaba de compartir perquè és un dels frens a la pax autonomista i que tampoc combat per evitar prendre mal a les urnes, se li suma el desconcert polític. A la por, que és lògica, afegiu-hi doncs la manca de rumb. Farien avui la majoria d'alcaldes del país –alguns d'ells ja inhabilitats, per cert– el que van fer a les portes de l'1-O? Se la jugarien igual que ho van fer els directors dels mitjans públics i privats que van emetre'n la publicitat institucional? Seguirien els alts càrrecs i diputats explicant aquí i a fora els perquès d'un procés independentista unilateral? És evident que al proper "embat", arribi en dos anys, en quatre o en sis, això comptarà i les ferides pesaran.

Escric aquestes línies poc després que hàgim sabut que tres consellers independents de l'Institut Català de Finances (ICF) van presentar dilluns la seva dimissió per no haver de validar la via ideada pel conseller d'Economia, Jaume Giró, i acordada amb el president, Pere Aragonès, perquè l'ens públic fes front als avals davant el Tribunal de Comptes. Ells van dimitir i la resta de consellers independents van votar-hi en contra. Els consellers polítics van ser els que, finalment, se la van jugar, malgrat que alguns d'ells ja estan immersos en altres processos judicials.

Era necessari que així fos. I és necessari també que la setmana que ve el Consell de Garanties Estatutàries (CGE) validi la fórmula, l'única factible davant l'arbitrarietat del Tribunal de Comptes. Les entitats financeres que operen a Catalunya –incloses les que van treure suc del canvi de seus de les més grans el 2017– s'han negat a facilitar avals. És cert que és un escenari dur fruit de la por i les pressions. Tant com que l'independentisme, ja sigui a les institucions o al carrer, s'ha d'exigir no deixar a l'estacada la seva gent i a qui, lleialment, ha atès el mandat popular.

Ningú pot garantir que el proper embat surti millor que el de 2017. Però sí que és segur que posar-s'hi serà més difícil si la repressió no troba respostes com la que hem vist aquesta setmana per part del conseller Elena, amb el canvi d'ubicació dels serveis jurídics dels Mossos o del conseller Giró, amb l'actuació de l'ICF. Ni l'un ni l'altre són els més abrandats en les seves declaracions, però estan demostrant l'eficàcia que l'independentisme necessita per tornar-hi.