Els indults i el temps que s'ha obert fins a la celebració de la reunió de la taula de diàleg, prevista per a la tercera setmana de setembre, ens ha situat en una mena de fase de tempteig. Els partits independentistes miren d'enfortir-se. És en aquesta lògica que s'incardinen la trobada entre Carles Puigdemont i Oriol Junqueras -per ara sense contingut polític- a Waterloo i també la intenció del president Pere Aragonès de posar en marxa un Acord Nacional pel Referèndum i l'Amnistia i la seva trobada amb Pedro Sánchez.

Fins i tot els socialistes comencen aparentment a moure's mentre a Madrid creixen les especulacions d'una crisi de govern que podria premiar Miquel Iceta. El PSC ja ha assumit que, conceptualment, no pot estar en contra d'un "referèndum". Però afirmen que aquest ha de ser sobre un "acord" (això vol dir un pacte on hi siguin també ells) i no sobre un "desacord" que el converteixi en "divisori" i preguntar, per exemple, si Catalunya ha de ser -o si ha de poder ser- un estat. Pretenen, per tant, que el referèndum sigui un acte d'adhesió i no per resoldre un conflicte o dilema polític, com sol ser habitual. Aquí i a la Xina Popular, si Josep-Lluís Carod-Rovira que li manllevi l'expressió.  

En aquest joc de mirar d'encomanar els nervis a l'altre i d'evidenciar contradiccions, Salvador Illa ha endurit el to, sobretot arran de la negativa dels independentistes a crear una taula de partits fora del Parlament. Tot plegat per guanyar temps i mirar de debilitar la posició del Govern abans de la reunió de setembre, que tindrà com a aperitius la reunió de la comissió bilateral, la Diada i segurament el debat de política general al Parlament.

Hi ha moviments, però també la constatació que, en la qüestió de fons, els socialistes no volen moure's. Seria injust dir que el PSOE i el PP són el mateix i que tenen la mateixa aproximació política al conflicte català. Però seria d'una candidesa que l'independentisme no es pot permetre a aquesta alçada obviar que la proposta de fons és la mateixa: la sobirania nacional és inqüestionable, està fora del debat. I aquest és el pinyol de l'assumpte, ja des d'aquella manifestació del 18 de febrer de 2006, la primera realment massiva de l'independentisme explícit, que es va fer a Barcelona amb el lema Som una nació i tenim el dret de decidir.
 
El debat és si, arribat el cas i una majoria dels ciutadans ho volen, Catalunya pot esdevenir o no un estat independent. Perquè això no va només del finançament autonòmic, de les competències o de com es gestiona la repressió que va desfermar el PP, avalar el PSOE i que executa un poder judicial retrògrad. Això és important, és clar que sí, i també pot generar acords. Però no aborda el problema de fons, que és si els catalans poden decidir el seu futur i si els partits espanyols estan disposats a respectar-ho.

Per ara, malauradament, no hi ha diferències entre el PSOE i el PP en aquest aspecte que és nuclear. Com tampoc n'hi ha quan es parla de la monarquia i els seus privilegis o de revisar els privilegis de determinades empreses i sectors. Els socialistes intenten defugir aquest debat (en la duresa de la resposta sempre es veuen superats per la dreta i no hi van a guanyar res) i prefereixen situar-se en punts que els permetin no perdre el suport dels comuns o fins i tot atreure alguns sectors del sobiranisme cap a solucions que tenen més incògnites que certeses. O és que és possible pensar en un estatut millor que l'actual amb una Constitució que és políticament irreformable (cal el PP o Vox) i amb un guardià (el Tribunal Constitucional) que ha involucionat el model territorial?

La resposta és òbvia. I la saben Carles Puigdemont i Jordi Sànchez, però també Oriol Junqueras i Pere Aragonès. En dos anys l'esquerra espanyola majoritària no farà el salt del règim del 78 a un nou paradigma per més que s'hi jugui uns pressupostos o es tallin carreteres. L'independentisme s'ha d'exigir posar-se d'acord en la gestió del no del PSOE i aconseguir que, en el mentrestant abans del proper "embat", el moviment independentista sumi i no expulsi gent.