Totes les rodes de premsa tenen dues parts: una d'avorrida, on el compareixent fa un discurs més o menys extens –habitualment llegit d'un paper o un teleprompter– i una altra part de més entretinguda, la de les preguntes i respostes. És aquí on tota la preparació prèvia del protagonista de la roda de premsa es pot anar en orris, i els gurus de la comunicació poden acabar amb les mans al cap.

Les rodes de premsa del president espanyol, però, són trepidants en ambdues parts, perquè deixa anar frases i conceptes que fan dubtar de la professionalitat dels assessors de comunicació que li preparen els discursos de la primera part, i en el torn de preguntes se li veu el llautó d'una hora lluny.

Pedro Sánchez és capaç d'afirmar amb determinació que les comunitats autònomes, durant la vigència de l'estat d'alarma, no han perdut cap de les seves competències, per afegir a continuació, en la mateixa frase, que a la fase 3 del desescalament, les comunitats autònomes recuperaran totes les seves competències. He intentat durant tot el diumenge comprendre com es poden recuperar coses que no s'han perdut mai, però no me n'he sortit.

Encara més, immediatament després d'explicar que les comunitats autònomes recuperaran les competències que mai no han perdut i podran gestionar la desescalada segons el seu criteri, explica que el Consell de Ministres aprovarà un decret que determinarà què poden fer les comunitats autònomes respecte al desescalament, com ho hauran de fer i quan ho hauran de fer. 

A continuació, Sánchez anuncia una transferència de recursos cap a les comunitats autònomes que qualifica de la més gran de la història. En un gir de guió inesperat, ha canviat la manera de calcul·lar el repartiment i, ai las!, resulta que Catalunya en surt perjudicada.

Però Sánchez torna a fer el mateix truc de tril·ler que amb les competències: Assegura que les comunitats poden fer-ne el que vulguin, "amb l'únic control dels seus parlaments regionals", però a continuació, explica que els diners tenen la finalitat predeterminada. És el que els britànics anomenen "ring-fenced" i que provoquen les queixen constants de escocesos i gal·lesos.

Hi haurà diners destinats a sanitat, a educació, i a compensar les empreses públiques de transports, per exemple. Però si una comunitat autònoma que ha resultat menys afectada per la pandèmia considerés que cal destinar una mica més a educació i una mica menys a sanitat, posem per cas, no podrà fer-ho.

Arriba el torn de preguntes i a Sànchez se li escapa un concepte que defineix de manera magnífica l'Espanya del present i del futur: la "normalitat vigilada". Tornarem a la normalitat, sí, perquè "hem vençut" l'atac del virus (en realitat, Espanya només ha triomfat en el rànquing de morts per milió d'habitants), però serà una normalitat sotmesa a la vigilància de l'Estat.

La normalitat vigilada no es refereix només als contagis o a l'ús de les mascaretes, sinó també a les administracions, amb la corretja ben ajustada en el cas català. La nova Espanya desconfinada mantindrà el control des de Madrid i les mesures recentralitzadores hi romandran, però disfressades: tornem les competències però fem un decret que determinarà com s'han de fer servir. Tornem diners de l'espoli fiscal sempitern però establim en què es poden o no invertir.

Hem sabut que Sánchez maltracta Catalunya encara més que Rajoy, i que és capaç de desfer un qüestió d'hores un pacte acordat i signat en seu parlamentària. Ha aprofitat amb astúcia l'estat d'Alarma per limitar encara més el marge de maniobra del govern català, i ara s'empesca argúcies legals per mantenir la situació creada. Mala peça al teler.