Resulta obvi que la compensació que la Generalitat atorgarà als metges, infermers i treballadors de residències per haver redoblat esforços durant la crisi del coronavirus no és suficient. Ni molt menys. En la franja alta, els professionals d'aquest àmbit poden arribar a cobrar 1.350 euros. La mesura s'entén més com un gest -necessari- cap als qui han estat en la primera línia de lluita contra una pandèmia que ha exposat totes les debilitats del sistema. Especialment el sanitari, víctima de retallades durant pràcticament una dècada i que s'ha hagut de multiplicar per atendre xifres ingents de malalts. No fa tant, per exemple, a les unitats de cures intensives (UCI) del país s'hi aplegaven més de 1.500 pacients, una xifra que pràcticament triplicava els llits disponibles abans de la crisi. Convindria no oblidar-ho en plena desescalada.

El sistema, compensacions extraordinàries al marge, necessita una reforma integral i millor finançament per funcionar amb garanties. Col·lectius professionals sostenen que, com a mínim, es necessiten 5.000 milions d'euros per funcionar amb garanties. La despesa sanitària pública sobre el PIB a Catalunya és del 5,2%, una xifra que és pràcticament la meitat del que es destina a Alemanya en aquest àmbit, i pràcticament quatre punts menys que estats com Dinamarca, Noruega i Suècia, on els impostos són més alts. Tots els experts que han desfilat per NacióDigital al llarg d'aquesta crisi sanitària, i també els exconsellers de Salut, han apuntat que el problema bàsic és l'infrafinançament, un llast per a la millora de les polítiques públiques en un àmbit crític.

Per un país que els últims anys s'ha volgut emmirallar en el nord d'Europa, especialment quan l'austeritat era el model i el rigor s'imposava a l'expansió, és un problema tenir una despesa sanitària pública inferior a la mitjana de la UE (6,4%). Si alguna lliçó s'extreu de la situació actual és que, almenys durant la propera dècada, a cap governant li passarà pel cap treure a passejar la tisora en polítiques socials.

La inversió pública s'haurà de multiplicar, els topalls de dèficit es veuran superats per les circumstàncies i caldrà destinar recursos a la salut, el benestar, la lluita contra la pobresa -l'ingrés mínim vital va en aquesta línia- i proporcionar una mínima seguretat a la ciutadania. Per això, caldrà que també flueixi el diner d'Europa i que els governs reforcin les polítiques fiscals. No hi ha miracles. Si en l'anterior crisi es va tenir la temptació de culpar el ciutadà d'haver estirat més el braç que la màniga -passant de puntetes pels abusos financers, amb el rescat bancari com a emblema-, l'efecte atzarós i global de la pandèmia atorga als estats la responsabilitat de no deixar ningú enrere. Costi el que costi.

En salut, per exemple, això vol dir atendre millor la cronicitat i posar l'accent en les residències. El model ha demostrat totes les seves mancances -el que expliquin els treballadors dels geriàtrics quan hagi passat tot serà colpidor-, i la gestió s'ha demostrat ineficient, especialment en l'arrencada de la pandèmia. Atendre millor els malalts i la gent gran és qüestió de voluntat política i de mà esquerra -detall que no sempre s'aprecia en les institucions-, però sobretot de recursos. La Generalitat, en això, és cert que té les mans lligades i que pot escudar-se tant en el dèficit fiscal com en els criteris de repartiment de l'Estat, però faria bé d'atendre els àmbits on té competències.

Un d'ells, per exemple, és l'educació. Es miri per on es miri, es fa difícil d'entendre que, tres mesos després de l'arrencada de la pandèmia i quan falten només tres mesos per a començar el curs vinent, encara no hi hagi cap pla en ferm. El silenci del Departament d'Educació -una roda de premsa en les últimes setmanes- i les mesures que es proposen des del ministeri no auguren un retorn ordenat a l'escola. És estrany veure terrasses plenes, la lliga de futbol en marxa, els cinemes a punt de tornar a funcionar -amb restriccions-, l'oci nocturn avalat per funcionar a la fase 3 i milers de turistes pendents de tornar a les Balears i que no hi hagi un pla concret per contractar mestres o multiplicar espais. Almenys, no un pla consensuat amb el sector. L'experiència diu que el juliol i tot l'agost són mesos complicats per atendre urgències. Sobretot, per cert, si es tracta de tasques administratives.

Per no parlar de com el coronavirus ha alterat el curs normal de la docència. Què passa amb els alumnes que es troben a punt de canviar de cicle i hauran perdut tres mesos, perquè telemàticament l'aprenentatge és incomparable amb el mestratge presencial? I amb totes aquelles famílies sense recursos per seguir el ritme escolar des de la pantalla? Resolta la primera onada de la pandèmia i amb l'aprenentatge forçat del primer -i últim?- confinament, les administracions han d'aprofitar la impossibilitat de trobar excuses per posar la mirada llarga i deixar enrere els pedaços.