L'Assemblea Nacional Catalana ha celebrat eleccions enmig d'un clima polític enrarit per la crisi sanitària, l'ofensiva recentralitzadora de l'Estat i la pugna entre els partits independentistes per definir quin ha de comandar el vaixell del procés. Res no ha impedit un exercici de democràcia que no es pot donar per descomptat, quan acostumem a veure com les cúpules de les organitzacions imposen els seus criteris, que són aprovats a la búlgara pels congressos respectius.

L'ANC ha estat un element imprescindible per l'acceleració del camí de Catalunya a la independència, des de les primeres mobilitzacions massives fins al descarrilament de l'octubre de 2017. D'aleshores ençà, els diferents actors intenten tornar a posar els vagons a la via, però alguns no volen enganxar-se amb els l'altres. Encara més, la pugna passa ara per determinar l'ordre dels vagons en el nou comboi i –sobretot– a qui li toca conduir la locomotora.

També l'Assemblea participa d'aquest període de recomposició, una tasca gairebé titànica si es té en compte que es fa enmig d'una repressió antidemocràtica que s'ha mantingut inalterada amb els canvi de govern. Quin és el paper que li pertoca a l'ANC en aquest moment del camí cap a la independència? La participació d'un 20 per cent del cens és un bon senyal, amb un creixement important respecte a les eleccions anteriors de 2018.

Després d'un període de desorientació absolutament comprensible si recordem que el president de l'entitat va ser segrestat per l'Estat i després condemnat amb un procés denunciat per diverses organitzacions internacionals com Amnistia, Human Rights Watch o les Nacions Unides. La mateixa existència de l'ANC ha estat penjat d'un fil quan les possibilitats de il·legalització eren més que certes.

Per això cal celebrar un cert retorn de la vitalitat de l'ANC amb aquestes eleccions, amb una combinació de cares conegudes i cares noves. Un sistema electoral complex però profundament democràtic permet que l'entitat pugui tornar a reclamar el protagonisme que va tenir però va anar pendent. Els mateixos partits van allunyar-s'hi i els mitjans més massius van contribuir a silenciar la seva veu. 

Catalunya s'apropa inexorablement a una convocatòria electoral que –un cop més– es veurà intoxicada pel Leviatan judicial i el buidatge de competències explícit i implícit per part de l'Estat. Es definiran nous lideratges i es determinaran nous rumbs per a un procés d'independència que tard o d'hora sortirà de la letargia i mirarà de fer valdre una majoria electoral que es pot manifestar amb claredat en les properes eleccions. I les entitats de la societat civil, com l'ANC i Òmnium, hauran de tornar fer d'esperó de la política.