No vaig saber-ho fins uns quants anys després, quan en un sopar em va explicar enriolat que ell era qui m'editava les cròniques que enviava des de Buenos Aires al diari El Punt, a finals del segle passat. Manuel Cuyàs ha marxat abans d'hora, després de perdre una batalla que hauria d'haver guanyat. Encara tenia moltes coses per explicar a les seves columnes diàries a El Punt Avui.

Manuel Cuyàs pertanyia a aquella generació de periodistes que veuen aquesta feina com un ofici, més que no pas una professió. Un ofici que s'aprèn a les trinxeres de les redaccions, a peu de rotativa –avui en diríem a peu de servidor– i sobretot al carrer. Un ofici que estimava i que compartia amb els companys d'una manera natural. Entrava a la redacció del Carrer de la Geganta de Mataró –era director de l'edició Maresme d'El Punt– amb una salutació en veu alta dirigida a tothom: "A Mariaaa!". 

Parlàvem sovint de l'actualitat política argentina. Sentia un afecte especial pel país sud-americà, que havia acollit avantpassats seus i també al seu fill, que hi havia treballat uns quants anys. Havíem compartit llargues i interminables reunions del diari a la seu de Girona, i les estones prèvies i posteriors a les reunions sempre les vestia ell amb anècdotes, dades curioses o anàlisis originals de l'actualitat. Sempre aportava una visió diferent.

Un aspecte que sempre em va cridar l'atenció de Cuyàs va ser la seva habilitat com a polemista. En una època de debats crispats i tertulians irritats, ell era capaç de sostenir una argumentació contrària a tots els presents sense perdre en cap moment els papers i –sobretot– sense irritar a ningú. És un art que només he vist dominar amb igual desimboltura als britànics. 

L'any 2013, la junta directiva de l'APPEC, l'associació d'editores de revistes i mitjans digitals que avui em toca presidir, va atorgar-li el premi especial a la trajectòria. Vam tornar a coincidir, perquè en aquella mateixa oportunitat la Revista Esguard –que havíem llençat uns mesos abans– va rebre el premi a la millor nova publicació. Va ser un honor compartir aquella cerimònia amb ell. En rebre el premi, va reivindicar la feina dels periodistes, sobretot dels nous, dels que s'incorporen a l'ofici amb il·lusió: "El futur del país l'explicarem els periodistes i l'endemà el continuarem explicant. Hi ha molta feina a fer i els joves que estudien periodisme, ho saben. I com que ho saben, s'hi posen". En trobarem molt a faltar les seves, d'explicacions.