Era el 2 de març del 2016 i el Congrés dels Diputats debatia la investidura de Pedro Sánchez. El líder del PSOE, després de quedar segon a les eleccions per darrere de Mariano Rajoy, va provar de ser escollit president sense tenir els suports necessaris. Disposava, això sí, dels vots d'Albert Rivera, que amb quaranta diputats encara representava una opció de frontissa de la qual ara, segurament, en renegaria. La clau la tenia Podem, que en aquells comicis havia irromput amb 69 escons i aspirava a fer el sorpasso al PSOE. El partit a qui, precisament, més va enervar amb aquestes paraules: "El problema és que a vostè [Sánchez] li han prohibit negociar amb nosaltres. Ho va dir Felipe González, el que té les mans tacades de calç viva". L'ombra dels GAL va recórrer l'hemicicle, encara a les beceroles d'una crispació que s'ha assentat.

Ho torna a fer ara, més de quatre anys després, un cop la CIA ha desclassificat les informes que apunten les relacions entre González i el grup organitzat per combatre ETA des de les estructures de l'Estat. Unides Podem, ara força de govern i aliada de Sánchez, ha tancat la porta a una comissió d'investigació per esclarir el vincle entre l'expresident espanyol -que no seria, precisament, el millor amic de l'actual líder del PSOE- i els GAL. L'argument de Pablo Echenique, portaveu de la formació lila al Congrés, dista de ser elaborat: "Tothom sap què va passar". És probable que sigui així -el mateix González va admetre tàcitament estar al corrent de la qüestió en una entrevista al diari El País el novembre del 2010-, però això no treu que se n'hagin de conèixer els detalls.

L'única veu pública discordant amb la negativa d'Iglesias a investigar l'exlíder del PSOE han estat els comuns, amb un Jaume Asens obligat a fer equilibris a banda i banda. "La ciutadania mereix saber tota la veritat de fets tan greus com el terrorisme d'Estat", han assenyalat en un comunicat emès hores després de les paraules d'Echenique. El líder de Podem tasta aquests dies -de nou- els problemes de coherència quan s'entra a governar. Ni el cel es pren per assalt -ara és una via més de consens que, coses de la vida, inclou pactes amb Ciutadans i ministres del seu espai com Alberto Garzón avalant enteses pressupostàries amb Inés Arrimadas-, ni hi ha receptes màgiques, ni és tan senzill "fer fora la casta". Ja no ho és, ni tan sols, investigar-la.

Tampoc és còmoda la situació en el cas dels negocis del rei emèrit, que tenen molta més presència en mitjans internacionals que no pas estatals. Joan Carles, l'últim protagonista de la política de deixar anar llast que promou Felip VI, ja ha vist com el Congrés ha tombat dues vegades comissions d'investigació per esclarir les presumptes irregularitats que l'envolten. El PSOE -puntal de la Transició i indispensable en l'episodi de l'abdicació, en aquell moment representat per Alfredo Pérez Rubalcaba- manté blindada la seva figura, i Unides Podem només defensa investigar-lo des que va deixar el càrrec. És cert que jurídicament se'l pot considerar inviolable, però també ho és que en l'última part del regnat no va tenir un comportament precisament exemplar.

Arribar al govern és un cop de realitat, topar amb una roda que fa dècades que gira sense parar i que acostuma a engolir les grans proclames. Prova de foc, per tant, per una formació que aspirava a canviar-ho tot i que ara, de la mà d'un Sánchez que canvia de barret ideològic a discreció -senyal de certa frivolitat-, es veu sovint atrapada entre la pulsió del discurs maximalista dels seus inicis i el pragmatisme de tenir cadira a la Moncloa. En el fons, i malgrat avenços clars com l'ingrés mínim vital, la gran pregunta és si els valdrà la pena acabar sent percebuts només com una crossa del PSOE. Els electors dictaran sentència a les properes eleccions, previstes per al 2023 sempre i quan la legislatura aguanti. Que té números, per cert, de no fer-ho.