L'escenari de diàleg per resoldre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya no va ser quelcom acordat de bon grat per les parts implicades, sinó arrencat enmig d'una negociació d'investidura, fruit d'una aritmètica parlamentària capriciosa a Madrid. El diàleg no és volgut ni desitjat per les 2/3 parts del Congrés dels Diputats.

Tanmateix, es va aconseguir un compromís que és necessari i imprescindible en l'estratègia a llarg termini de l'independentisme. Primer, perquè el desconcert internacional pel desenllaç de l'1-O obliga a una aproximació diferent al conflicte. La comunitat internacional que va posar molta atenció al que passava a Catalunya a l'octubre de 2017 encara intenta entendre què va passar aleshores, i necessita senyals clares de que l'independentisme no ha renunciat al seu objectiu.

El principal senyal és una consolidació de la seva força electoral. Superar la barrera del 50% dels vots emesos no és només una fita psicològica sinó un element de legitimació democràtica imprescindible. És molt positiu que aquest sigui un dels principals objectius del nou secretariat de l'Assemblea Nacional Catalana.

També és imprescindible insistir fins l'esgotament en la necessitat d'explorar tots els escenaris de diàleg possibles. No només per legitimar les posicions independentistes pacífiques i democràtiques a ulls internacionals, sinó perquè la inestabilitat política de l'Estat espanyol pot obrir escletxes que avui per avui ens semblen impossibles.

L'Estat –corcat d'origen per una dictadura tancada en fals amb impunitat– s'encamina a una tempesta perfecta de conseqüències imprevisibles. El pus de la corrupció supura en les principals institucions de l'Estat, des de la monarquia fins a la cúpula judicial, que nomena jutges i fiscals sota un mandat caducat tacat d'il·legitimitat. 

En paral·lel, el Nacionals han decidit fer servir la fórmula judicial que tan bé els ha funcionat a Catalunya contra el procés, però aquest cop contra els Rojos. Tot just estan escalfant motors, però veurem judicis, condemnes i inhabilitacions. Temps al temps.

Tanmateix, no s'ha de confondre inestabilitat política amb feblesa o vulnerabilitat. L'Estat se sap fort i se sap impune per imposar les mesures que facin falta i quan facin falta. La recentralització derivada de la pandèmia de Covid-19 –de constitucionalitat dubtosa– n'és una bona prova. La setmana vinent el Congrés aprovarà una norma que consagrarà la recentralització de forma definitiva, tot i la suposada devolució de competències.

Tot i amb això, Catalunya ha de donar senyals inequívoques de determinació i ambició per fer realitat els anhels de la majoria dels seus ciutadans, fent ús de totes les eines i possibilitats que se li presentin. Sigui una taula de diàleg, siguin eleccions, siguin escenaris de resistència i mobilització.

En resum, l'etapa de represa post-confinament posa deures a l'independentisme: treballar per superar el 50% dels vots emesos en les properes eleccions –enterrant definitivament, si-us-plau-per-força, les crides a la llista única i altres invents– i insistir fins a les últimes conseqüències en el diàleg amb l'Estat per a la resolució del conflicte polític. Després, començarà una altra etapa. Ja en parlarem.