Convergència, i el PDECat com a formació marmessora de l'essència i el llegat, resta. Aquest és el convenciment que, de fa temps, comparteixen alguns dels dirigents del partit que va fundar Jordi Pujol. És el cas de Carles Puigdemont, dels consellers empresonats a Lledoners, i de la majoria dels independents que, gràcies a l'atractiu del president a l'exili i la "no rendició" que busca representar, s'han acostat a Junts per Catalunya (JxCat), la Crida o alguna de les marques creades els darrers anys per fer-li costat sense passar per convergent.

Això ha creat desorientació orgànica i ideològica, i Jordi Sànchez, amb el vistiplau de Puigdemont i després que la Crida no hagi reeixit com a plataforma -només el PDECat i Acció per la República, un partit amb pocs militants i sense presència territorial, van mostrar predisposició a implicar-s'hi- va decidir que calia fer net i començar des de zero. Començar des de zero i funcionar amb ordre i mecanismes democràtics volia dir fer un nou partit. Sí, sí, un d'aquests clàssics que tenen un líder, executiva, consell nacional, aparell i que a vegades actuen per interès partidista com, segons alguns dels corifeus de Puigdemont, fan sistemàticament tota la resta.

El partit de l'expresident i Sànchez no s'havia de poder vincular amb Convergència, una sigla ja enterrada però que de forma inevitable s'associa també als Pujol, a les retallades o al 3% tendint a obviar-ne l'herència positiva, que també hi és. I, per ser creïbles, això requeria humiliar orgànicament el PDECat demanant que un partit amb mancances però ideologia i estructura es dissolgués com si res. Arribat el cas sortia, segons aquest càlcul, més a compte que la formació de David Bonvehí i els alcaldes de comarques no hi fossin que no pas pagar peatge i ser titllats de neoconvergents o fins i tot de postconvergents.

És en aquestes coordenades que s'ha mogut la negociació entre parts. Carles Puigdemont, que als vuitanta ja feia actes amb Miquel Roca representant la JNC i que durant tres dècades ha estat un disciplinat i sofert militant de CDC primer i del PDECat després, i Bonvehí es donaran encara una nova oportunitat després que el president a l'exili hagi posat la directa per pressionar a màxim els seus companys. En el trencament hi perden tots.

La tradició convergent és presidencialista i d'hiperlideratges –el lector que tingui una mica de memòria recordarà com les bases i els quadres assentien davant Pujol i de l'ara silenciós Mas–, però les tensions dels darrers anys, la negativa a fer una lectura crítica del fracàs del 27-O, i alguns dels nous companys de viatge han fet que dirigents i alcaldes hagin dit que ja n'hi ha prou d'aquest color. Els de Reus, Igualada, Mollerussa, Tortosa o Puigcerdà han alçat la veu per dir que els xecs en blanc són cosa d'altre temps.

Cap d'ells discuteix a Puigdemont i el seu lideratge –tampoc en tenen un d'alternatiu–, però no estan disposats a acabar sent orgànicament i políticament irrellevants davant de qui és més ocurrent o té més seguidors a les xarxes. I, sobretot, es tracta, més enllà de la proclama i l'apel·lació a fer efectiu el mandat de l'1-O –cosa que en tres anys ni s'ha fet ni s'ha aclarit com es farà–, de definir les idees i la forma de fer del nou partit.

La independència és l'aliment espiritual i electoral del moviment, però en el mentrestant, que la tardor de 2017 va fer evident que podia fer-se més llarg dels divuit mesos que va preveure el voluntariós full de ruta de Junts pel Sí, cal posicionar-se sobre política fiscal, funcionament dels Mossos, concerts a les escoles privades, residències de gent gran, serveis públics o reforma laboral. Si algú no ho tenia prou clar, el ple de reconstrucció d'aquesta setmana al Parlament ha estat il·lustratiu.

Davant la imminència de l'escissió de Puigdemont i els seus afins al PDECat per fer camí amb figures independents fins ara en l'òrbita postconvergent, hi ha qui ho presenta com la "clarificació" definitiva de l'espai. Un nou trencament un cop consumat el divorci amb Unió, el cop de porta de Pascal, Campuzano i companyia i ara amb la fractura amb Bonvehí i els seus barons al territori que hauria de permetre ser més competitius electoralment davant d'ERC i la CUP. Les relacions amb els companys de trinxera no passen tampoc pel millor moment. Tal vegada sigui cert que tot estarà més clar i serà més fàcil preparar-se per l'embat, però no deixa de ser-ho que hi ha el risc de fer-ho a costa de clarificar altres assumptes que, es vulgui o no, també formaran part del debat dels pròxims mesos i que no pot obviar un partit amb vocació de govern. El context no es tria: s'escull només com s'afronta.

Els precedents ens diuen, a més, que els processos de "clarificació" en pro de la unitat i coherència no són rentables electoralment encara que regalin confort ideològic. Quan l'any 2009 Joan Carretero va deixar ERC per convertir Reagrupament en un partit, Joan Ridao, aleshores secretari general dels republicans, va celebrar la "clarificació" del projecte. Cinc anys després, Pere Navarro va dir el mateix quan Ernest Maragall va estripar el carnet del PSC el 2014 abans d'acabar a ERC. El 2010, els republicans van aconseguir només deu escons al Parlament i els socialistes, només setze el 2015. Uns i altres van marcar mínims després dels respectius processos de "clarificació". És clar que no els va passar només per això, però és indiscutible que els va passar també per això.

El que valdria més a Puigdemont i Bonvehí és que l'enèsim intent d'acord fos el definitiu.