Tot indica que aquest cop la disputa interna entre PDECat i Junts per Catalunya serà la batalla definitiva. L'evolució d'un espai polític que ocupa un àrea important de la política catalana ha estat marcada per les turbulències lògiques de la realitat posterior als fets d'octubre de 2017, i per les tensions entre el passat i el present.

Vist amb el prisma del moviment independentista en el seu conjunt, és evident que és necessària un ordenació definitiva d'aquest espai, amb el resultat que sigui: un nou partit que reculli totes les sensibilitats i famílies, o dos o més partits que diversifiquin l'oferta independentista. 

Els resultats electorals freds indiquen que separats els partits independentistes sumen més que junts en una mateixa plataforma electoral. No és il·lògic pensar que diversos partits (PDECat, JxC, Convergents, PNC, etcètera) pot també ajudar a augmentar el vot total independentista, ara que l'objectiu primordial és superar el 50% del vots emesos.

Com més transversals són les plataformes i els partits, més probable és que els votants situats als extrems de l'arc ideològic no es vegin amb cor de votar una llista que inclou candidats molt allunyats de les seves conviccions. És una de les explicacions de per què no es va superar el 50% en les eleccions de 27S. 

El mateix li passa ara al moviment que vol liderar Puigdemont. Hi ha gent que no comparteix tàctiques o maneres de fer, i que segurament se sentiria més còmode votant una altra opció política acorde amb les seves conviccions, però sense allunyar-se de l'independentisme. 

No tot és tan senzill, és clar. Pel mig hi ha la disputa pels drets electorals –econòmics i mediàtics– que juguen un paper important en qualsevol elecció. I també hi ha l'element de passar comptes i de no cedir poder polític, sobretot en l'àmbit territorial. Fins fa pocs mesos eren elements bàsics i innegociables. Ara ja no ho són tant.

Puigdemont jugarà a fons la carta de ser l'únic líder consolidat del moviment, i els líders territorials díscols faran valdre el seu pes polític. El que sembla clar és que cal definir el què i el com, d'una vegada per tots, units o separats. En les properes setmanes, però, la disputa política s'aproparà més i més a una chicken run. Restarà per veure qui saltarà primer del cotxe per evitar estimbar-se en el penya-segat.