Dels múltiples debats que ha obert la crisi del coronavirus, el més transcendent és el que enfronta la llibertat amb la seguretat. Els confinaments selectius dels últims dies al Segrià i a l'Hospitalet de Llobregat dictats per la Generalitat -rebutjats o bé matisats per la justícia- ho han tornat a posar damunt la taula. A banda de la qüestió competencial, el debat de fons és si, un cop acabat l'estat d'alarma, la Generalitat -o qualsevol altra administració- té la potestat de suprimir temporalment drets fonamentals en territoris molt concrets del país. Tan cert és que la prioritat ha de ser frenar els contagis, disparats només unes setmanes després d'arrencar l'anomenada fase de represa, com que la pandèmia pot acabar confegint un marc en el qual s'acabin assumint com a habituals restriccions que haurien de ser molt excepcionals.

La pandèmia, a banda, ha servit per constatar els límits de la Generalitat. No només per l'estat d'alarma, quan el govern espanyol va decidir recentralitzar competències i assumir el comandament únic de la situació, sinó perquè ara es constata que fins i tot decisions dictades des de Palau amb l'objectiu de preservar la salut pública són tombades -o matisades- per jutjats de guàrdia. Per descomptat que les decisions d'un Govern han d'estar sotmeses a l'escrutini judicial, però no deixa de sobtar que la Fiscalia llanci advertències oposant-se a decrets llei que ni tan sols han estat publicats. Els límits de la justícia a les mesures per evitar contagis, però, són indicatius del pes minvant de les resolucions que dicta l'executiu, que es troba en la tessitura de fer "recomanacions" a la ciutadania per tal que se salti els límits que imposen els jutjats a les ordres dictades a Palau. I recomanar no és el mateix que obligar.

La Generalitat no pot permetre's transmetre la sensació d'estar superada. Els brots que fa unes setmanes apareixien com a puntuals en el radar han derivat pràcticament en un miler de casos diaris, i hi ha experts que vaticinen que la segona onada del coronavirus ja és aquí. L'increment de la mobilitat, derivat de l'aixecament de les restriccions de l'estat d'alarma i del turisme més aviat modest que es podrà fer aquest estiu -amb les conseqüències econòmiques que tindrà tot plegat a la tardor-, ha portat a situacions assimilables a les del març, amb les autoritats anant per darrere de l'evolució de la pandèmia. Quin sentit té, en aquesta línia, dictar recomanacions sobre protecció social per evitar contagis si durant mesos s'ha advocat per implantar les mesures més dràstiques possibles? La coherència en els governs, un valor que s'ha anat desgastant amb el pas del temps, encara hauria de ser important.

S'hi suma el fet, com avançava ahir NacióDigital, que la Generalitat hagi rebutjat el suport logístic del govern espanyol. En essència, el ministeri va oferir-se per avaluar l'increment de contagis, tant en contactes tècnics com en l'última reunió bilateral amb la Generalitat, però Salut va declinar l'ajuda de "gestió" perquè tenia cobert aquest flanc. Un posicionament que sobta, tenint en compte que el Govern es va esforçar a demanar "col·laboració" a l'Estat a l'hora d'atendre les pitjors hores de la pandèmia. Com també sobta -així ho denuncien els epidemiòlegs- que Catalunya disposi de menys de 200 rastrejadors per detectar els contactes de coronavirus. La pregunta continua vigent: si se sabia que hi havia perill de brots, per què no es va preparar un dispositiu a l'alçada? Sobretot si es té en compte que el president Quim Torra ha insistit, des de mitjans de març, que un segon confinament seria letal per al país.

L'única certesa absoluta sobre la pandèmia és que només hi haurà normalitat quan es disposi de la vacuna. Mentrestant, l'excepcionalitat continuarà sent rutina, la mascareta s'haurà de portar arreu i les administracions hauran de trobar la fórmula per evitar l'enfonsament d'una economia que ningú sap quan es recuperarà. Ara pot arribar a fer gràcia veure els carrers buits de turistes, i nens banyant-se en fonts municipals, però quan es cronifiquin els efectes de la crisi s'esborrarà més d'un somriure nostàlgic. Es pot demanar -així ha de ser- responsabilitat als ciutadans, que han complert en bona part amb la seva part, però els governs, tots, han d'estar a l'altura.