Som a les portes d'un nou confinament domiciliari. La transmissió comunitària del coronavirus en àmplies zones del país ja és un fet. A les ganes de la majoria de la ciutadania de recuperar el carrer a l'estiu –entenent el carrer com les relacions, jugar, sortir a sopar, anar a la platja, fer revetlles, marxar de cap de setmana... som llatins!– s'hi ha sumat una extraordinària pressió dels agents econòmics en la crisi més difícil de capejar de totes les que recordem. El teletreball havia anat quedant enrere i han tornat a obrir els comerços, bars, restaurants, diversos espais d'oci i fins i tot hotels que ja acullen alguns turistes estrangers. El sector turístic, del que n'és molt dependent una bona part del país, necessitava recuperar-se dels estralls fent una mica de calaix al juliol i a l'agost.

I això ha derivat en un descontrol que ja es va advertir pels volts de Sant Joan quan deixàvem enrere les fases. Hem estat incapaços d'administrar una convivència harmònica entre salut i activitat econòmica i social. Toca, doncs, tornar-nos a replegar i baixar una marxa per impedir la propagació. Hi ha hagut descontrol i més descrèdit dels responsables de tot plegat. Dels epidemiòlegs perquè molts d'ells han tingut un discurs contradictori i han passat de la relativització a l'alarmisme sense solució de continuïtat, però també dels polítics.

La manca de competències (i també poca traça per aplicar-les) i les moltes urgències i divisions han estat el pa nostre de cada dia des de fa unes setmanes. El Govern de la Generalitat va ser molt contundent a l'hora de criticar, amb raó, que l'estat d’alarma de Sánchez centralitzava competències i menyspreava l'experiència i coneixement del territori en alguns àmbits, però seria molt agosarat afirmar que Catalunya ho està fent millor.

L'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha estat especialment crítica amb la gestió de la Generalitat, assegurant que va arribar tard al Segrià i també ho ha fet a Barcelona i la seva àrea metropolitana, que corren el risc de ser confinades. Pot passar-nos ara i, si no ens mentalitzem individualment i col·lectivament, ens passarà el mateix a la tardor. Colau té raó en part del seu judici. La falta de previsió de la conselleria de Salut i del conjunt del Govern a l'hora de prevenir el rebrot ha estat evident. Però ella també fa política i politiqueria quan oblida, per exemple, que el seu número dos, Jaume Collboni, va proclamar que la recuperació de Barcelona havia de venir de la mà del turisme i els grans esdeveniments o acusava la conselleria de Salut de rebutjar la seva ajuda en públic mentre, en privat, era la seva agència de salut qui en demanava unes hores abans.

La col·laboració entre institucions ha estat escassa i només ens ha faltat que, com passa des de diumenge amb la intervenció de la fiscalia a Lleida, s'hi hagi posat per mig la Justícia. Amb missatges contradictoris i sense que estigui massa clar qui pot fer què i la utilitat real de les mesures de protecció, el dèficit d'autoritat i de lideratges és total. La temptació d'usar la pandèmia com a gasolina electoral és massa forta.

Som, quant a mesures, més en el terreny de les peticions i les recomanacions que en el de les mesures coercitives i rotundes o les receptes màgiques, que ara més que mai són propietat de fanàtics o impostors. Tampoc hi pot haver, prou que ho sabem, un policia per cada veí ni es pot reduir brutalment la mobilitat o l'activitat econòmica. És estrany el que ens passa, no hi estem acostumats perquè és nou i ens supera. Però més que mai, hem assumit que depèn de cadascú de nosaltres.