Deia dimecres el president Quim Torra que durant dos anys no s'ha produït cap avenç en el diàleg amb l'Estat. Tan cert com que l'independentisme, encara amb el xoc de la tardor del 2017 vigent -només cal llegir el llibre de Carles Puigdemont per adonar-se'n-, no ha estat capaç de trobar una via per recuperar el vigor i afrontar objectius amb un mínim de confiança i lleialtat mútua. Sí que s'ha fet autocrítica -tota la que no han fet, ni possiblement faran, els estaments de l'Estat-, però encara sense fruits, i la campanya que vindrà no ajudarà precisament a un debat serè. Encara menys si la justícia espanyola va variant les regles del joc per perjudicar els interessos dels presos.

És el que ha passat amb el 100.2 de Carme Forcadell, tombat pel Tribunal Suprem. Fins ara, qui s'havia de pronunciar era l'audiència provincial, però la sala segona, la que va condemnar els líders independentistes a penes superiors a nou anys de presó per haver organitzat el referèndum, s'hi ha interposat. Una decisió que anticipa el previsible rebuig del Suprem al tercer grau que l'administració catalana ha concedit -sense que hi hagi, reglament en mà, cap tracte de favor com el que denuncien el PP i Ciutadans- i que torna a empantanegar la política. Cap sorpresa, perquè la justícia -amb el beneplàcit explícit de Mariano Rajoy, i amb un silenci sovint feridor de l'actual govern espanyol- fa temps que aposta pel boicot a qualsevol sortida dialogada. Una sortida que ha de comptar, per força, amb la fi de l'empresonament dels líders condemnats.

La decisió sobre Forcadell, de fet, evidencia que la justícia juga amb les cartes marcades per impossibilitar una certa normalització del terreny de joc. Entregar el destí de la relació entre Catalunya i Espanya als tribunals és l'error més greu i irresponsable que va cometre Rajoy, però també és el que ha servit per parapetar l'immobilisme de Pedro Sánchez. El líder del PSOE també és presoner del que va fer la tardor del 2017 -no li va tremolar el pols a l'hora de fer costat a un 155 que va permetre portar a la presó els governants independentistes-, i Pablo Iglesias veu com formar part de les institucions no comporta canvis immediats. No només això, sinó que tasta en primera persona com els ressorts del poder limiten les intencions. No és allò que s'anomena Estat profund o lawfare, és simplement com funciona l'Estat.

Al marge del que pensin el PSOE i Podem, que tard o d'hora s'hauran de pronunciar sobre l'indult de Dolors Bassa -el primer que arriba a la taula del consell de ministres, a càrrec de la UGT-, el Suprem anirà fent i desfent fins que, en algun moment, la causa de l'1-O arribi a Europa i es prengui una decisió favorable als interessos de l'independentisme. El tàndem Sánchez-Iglesias, a qui ha enxampat la crisi del coronavirus i ara haurà de maniobrar al màxim per evitar un cataclisme econòmic a la tardor, no s'ha revelat com a útil en els primers mesos de mandat per capgirar la situació política amb Catalunya, i almenys pot respirar alleugerit veient com l'independentisme continua noquejat per les baralles internes.

La proposta de referèndum de Torra, per exemple, gaudeix de credibilitat minsa perquè la legislatura enfila la recta final -ja veurem si el president aconsegueix convocar les eleccions per quan ell vol, és a dir, per principis d'octubre- i perquè ja es coneixen exactament els costos de celebrar-ne un amb l'Estat en contra. Cap dels fets que ha acompanyat l'acció de Govern els últims anys indica que existeixi el consens per un "ho tornarem a fer" des de les institucions, i en plena crisi del coronavirus és probable que els discursos s'acabin centrant més en la gestió que en el legitimisme. Malgrat que decisions com les del Suprem, habituals i convertides en nova normalitat judicial, generin un fort malestar i reforcin la creença que el terreny de joc és impracticable.