El govern de Sánchez i Iglesias dinamita els ponts amb Catalunya i intensifica la repressió contra l'independentisme de la mà de la Fiscalia de la socialista Dolores Delgado. Podemos ja ha digerit el gripau taronja del suport de Ciudadanos i els vots bascos del PNB estan ben lligats a canvi del suport socialista a Urkullu en Euskadi. 

L'actuació del govern PSOE-Podemos és tan obscena que alhora que atempta contra els drets penitenciaris dels presos polítics i demana teràpies de reeducació ideològica a través de la seva fiscalia, continua atorgant indults a delinqüents i corruptes. Enguany ja n'ha atorgat 10, entre ells un exalcalde del PSOE condemnat per prevaricació. 

Ja fa temps que els partits espanyols han comprovat que es pot governar Espanya sense cap suport català. Ho va comprovar el PP i ara –amb la cooptació de Ciudadanos– ho torna a comprovar el PSOE, que ràpidament ha oblidat els compromisos assumits en el debat d'investidura. 

En aquest context, s'alcen les veus que critiquen l'oferta de diàleg que es manté viva des de Catalunya. Tanmateix, s'equivoquen els qui veuen aquest gest com una claudicació o una rendició. Ans al contrari, mantenir-se asseguts a la taula referma una voluntat inalterable de resoldre el conflicte per vies pacífiques i negociades.

És evident que l'actitud de l'Estat condiciona qualsevol possibilitat de diàleg. És evident que cap partit d'àmbit espanyol no hi aposta de veritat. Per això és imprescindible posar sobre la taula l'amnistia com a condició per avançar, perquè mentre no es tanqui el capítol de la repressió judicial dels fets d'octubre del 17 no hi ha res a pelar.

Aleshores, quin sentit té mantenir estesa la mà del diàleg? Té més sentit que mai, segurament, perquè és amb l'adversari més acèrrim amb qui cal parlar. Michael Collins i Artur Griffith van seure amb Lloyd George i Winston Churchill per arribar a un acord mínimament acceptable, enmig d'una guerra bruta ferotge per part de l'Estat britànic.

Ara bé, mantenir parada la taula del diàleg –fins i tot quan l'altre no s'hi asseu– no equival a posar totes les fitxes a la taula de diàleg. Cal continuar treballant en paral·lel per fer crear les condicions que facin assumir fins i tot al nacionalisme espanyol més recalcitrant que arribar a un acord amb Catalunya és el mal menor. És una tasca titànica, però més val que ens hi posem.