Ha fugit. Formalment ens diran que Joan Carles I no s'escapa de la Justícia perquè encara no l'han reclamat i afirma que, si el criden a declarar o per qualsevol altra gestió, vindrà i hi col·laborarà. El sistema penal espanyol no té la mateixa confiança en tota la gent que se'n va del país. En tot cas, podem acceptar que a ell no li quedarà altre remei que tornar si no vol acabar amb el poc prestigi que li resta a la institució dins i fora de les fronteres d'Espanya i que el seu fill, la reina Letícia i les nenes li facin companyia al Carib. 

El rei emèrit fuig -en aquest cas com el seu avi Alfons XIII- d'un sistema que té alguna cosa més que aluminosi i d'uns carrers i uns mitjans que, en pocs anys, han perdut la por a qüestionar-lo obertament. Dels banys de masses, les notícies silenciades i els amplis consensos que generava la seva figura i la de la reina Sofia –que es queda a la Zarzuela fent evident un altre frau, el del seu matrimoni– en queda poc rastre. Els joancarlistes s'han fet fonedissos.

Joan Carles busca, amb la seva mort civil, preservar la institució que fa sis anys que comanda el seu fill i que no calgui anar més enllà. Assumeix que ell s'havia convertit en una nosa pel que defineix com a "fets passats de la meva vida privada" i Felip VI té ja poques ganes d'implicar-se en la defensa de la seva figura malgrat el reconeixement públic formal que li ha fet. El rei emèrit espera que, apartant-se i buscant els amics i els refugis que no té a Espanya, trobarà pau en el tram final de la seva vida i s'estalviarà sentir els retrets d'una família que es considera ara víctima del seu comportament.

La cascada de reaccions aquest dilluns a la tarda feia evident on se situen, i fins a quin punt són poc entusiastes, els suports a Joan Carles I. La casa reial ha esperat al primer dilluns feiner d'agost per fer públic l'anunci (la primera setmana de confinament Felip VI va admetre que el seu pare era corrupte i li va retirar l'assignació i afirmar que renunciava a la seva herència), però difícilment s’estalviarà els retrets i l'escàndol. I la polèmica política no ha fet més que començar.

La resposta més rellevant és la de la Moncloa. Aquest dilluns Pedro Sánchez ha fet saber que "respecta" la decisió del rei emèrit, que ha ordit amb la Zarzuela la seva vicepresidenta Carmen Calvo, i ha destacat "el sentit d'exemplaritat i transparència" de Felip VI. Tant li fa que l'actual rei intentés cobrir al seu cunyat primer i al seu pare després fins que la situació es va fer insostenible. La rèplica més dura a Sánchez ha arribat del seu vicepresident, Pablo Iglesias, que ha parlat d'una fugida "indigna", de "frau a la justícia" i que ha avisat que el govern "no pot mirar cap a una altra banda". Algunes fonts apunten que, del que Calvo va pactar fa unes setmanes, Iglesias no en sabia res i d’aquí la reacció irada. No està malament tractant-se de l'anterior cap de l'Estat.

La batussa està servida, i té motius de sobra. Si Podem vol un canvi de règim com el que va prometre quan va néixer té ara una ocasió d'or per provocar-lo. La crisi monàrquica coincideix amb una maniobra gens dissimulada de Sánchez per allunyar-se de l'esquerra i els independentistes i acostar-se a Ciutadans, una formació que, com el PSOE, apuntala tant com pot el règim del 78. Iglesias haurà de decidir si passa dels tuits a l'acció i l'independentisme s'haurà d'assegurar que, arribat el cas, els cants de sirena republicans no l'apartaran de l'objectiu, per més que castigar una monarquia corrupta i que ha liderat la resposta autoritària al procés generi simpatia. I abans de res, que algú asseguri que Joan Carles I respon davant la Justícia. Per més que sapiguem el pa que s'hi dona i que la fiscalia del Suprem el tractarà amb un guant de seda.