El 3 de desembre de 2001 el govern argentí que presidia Fernando de la Rúa va promulgar un decret que congelava els dipòsits bancaris de ciutadans i empreses, amb l'objectiu de frenar la fugida de capitals i disposar de diners per sufragar l'activitat de l'Estat, en fallida pel pes del deute i el dèficit fiscal. Naixia així el fatídic Corralito.

Les persones i les empreses van veure com els seus estalvis quedaven retinguts per l'Estat, i no van aconseguir recuperar-los fins molt temps després, amb el seu valor minvat per la inflació i un tipus de canvi fictici. La mesura va arruïnar milers de famílies i va provocar la fallida de milers d'empreses, per no poder disposar dels seus propis diners.

Vint anys després, el govern de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias adopta la figura del corralito per a confiscar els superàvits dels ajuntaments i les administracions locals, per fer compensar la caiguda de la recaptació causada pel col·lapse del PIB en temps de pandèmia.

Els ajuntaments són l'administració més propera al ciutadà. Molt sovint, han de fer front a situacions de crisi i precarietat la gestió de les quals no els pertoca, amb els seus recursos limitats, precisament perquè són els que donen la cara davant els veïns, i no poden mirar cap a una alta banda davant la marginalitat i la pobresa.

Escanyats per la norma promoguda per l'aleshores ministre Cristóbal Montoro, els ajuntaments estan obligats des del 2013 a tancar en superàvit i no poden disposar dels recursos no gastats i del romanent dels exercicis anteriors. Traduït en llenguatge planer, aquells que estalvien i administres curosament, són castigats amb la congelació dels recursos romanents.

Des de 2013, si un ajuntament fa les coses bé, no té dèficit, no genera deute i aconsegueix no gastar tots els diners dels impostos dels ciutadans, és castigat amb la congelació dels diners que ha pogut estalviar. Amb el temps, molts ajuntaments han acumulat uns estalvis gens menyspreables, que en èpoques de crisi com la de la Covid-19 són més necessaris que mai.

Tanmateix, fent gala del centralisme que és part de l'ADN del règim de 1978, el govern de Sánchez i Iglesias han decidit aplicar el corralito a aquests diners, quedar-se'ls per finançar-se i tornar-los en còmodes quotes d'aquí a 2032. En Roger Tugas explica aquí la magnitud de la tragèdia per als ajuntaments catalans.

No seria més sensat que els diners els gestionessin aquells que són més a prop dels ciutadans, més encara quan són diners propis, estalviats amb bona gestió i moltes privacions? Qui ens assegura que Sánchez els gastarà amb més criteri que els alcaldes? 

El paper més galdós en el corralito municipal l'han jugat Podem i els comuns. L'ajuntament de Barcelona va aprovar per unanimitat (amb el PSC inclòs) una resolució reclamant la gestió íntegra dels diners, però a l'hora de la veritat, amb la seva abstenció al ple de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies, Podem i els comuns van permetre la confiscació dels romanents municipals. Per més crítiques que facin després a les xarxes socials, en són tan responsables com el PSOE. És més, en el pacte de govern PSOE-Podem hi figurava la derogació de la llei de Montoro. Com la llei mordasa o la reforma del Codi Penal. Ja se sap, ara diu blat, ara diu ordi.

Mentrestant, el president Torra ha demanat als ajuntaments que plantin cara i que no acceptin la confiscació dels seus diners. Alhora, ha anunciat que portarà el tema al Tribunal Constitucional. Com sempre es tracta d'un partit on l'àrbitre porta la mateixa samarreta que un dels equips. Malauradament, ja sabem com acabarà tot plegat.