Govern i oposició alhora. Fa anys que ho veiem i aquesta setmana ha tornat a passar. La desafecció cap a la vella política i els seus codis, la pressió de les xarxes socials, la incapacitat per satisfer les expectatives creades, la immediatesa i l'afany per no incomodar a qui més crida o és més ocurrent condiciona els governants. I aquests responen intentant cobrir tots els flancs i evitant comprometre la seva posició, tant a les institucions com al debat públic. El marge, però, és cada cop més estret.

La fugida de Joan Carles I, que una setmana després segueix sense donar explicacions de cap mena i ni tan sols sabem del cert on és malgrat que el govern espanyol intenta transmetre encara confiança en la institució, ha deixat en evidència els comuns i Podem. I l'enèsim cas de la Generalitat demanant penes de presó als independentistes ha fet el mateix amb el Govern de JxCat i ERC.

Artur Mas havia admès en alguna ocasió, sempre en privat, que li preocupava que, fruit de l'increment de la temperatura ambient de la política catalana, els seus discursos no es corresponguessin als seus fets. Pablo Iglesias, Ada Colau i Quim Torra ho estan aconseguint amb escreix. I això, lògicament, els desgasta i causa un fort perjudici a la credibilitat de la política. El context o les majories fa que no sempre es pugui complir allò que es promet o proclama, però com a mínim s'ha d'intentar assumint algun risc.

Iglesias és, amb suport i implicació de Colau, vicepresident d'un govern que, des de la Moncloa, ha ordit l'operació per intentar salvar la corona, que no ha mogut un dit per revertir la situació dels presos polítics catalans, i que ataca l'autonomia municipal confiscant els romanents de tresoreria. Els comuns i Podem han piulat i fet campanyes a les xarxes contra aquests tres fets, però no se'ls coneix cap acció concreta o ultimàtum per donar-hi la volta. Seria injust no fer notar que en altres fronts, com ara la definició de l'"escut social" per fer front a l'emergència del coronavirus, sí que han condicionat la posició socialista.

Però en els "assumptes d'estat", dels que afecten la corona, la unitat d'Espanya o a una concepció jacobina de l'administració, toquen os. El PSOE és una roca. També perquè Sánchez compta que, si li convé, trobarà el suport de Ciutadans o el PP i que, per un mòdic preu, el PNB no alçarà més del compte la veu i li arreglarà la foto. Podem amenaça, com li va passar al PSOE gràcies al pacte constitucional, d'acabar convertint en "asimptomàtic" el seu republicanisme, per més escàndols que acumulin els Borbons.

I ben bé el mateix que passa amb els Mossos i les peticions de penes als independentistes cada cop que hi ha incidents en protestes on ressona l'"apreteu" de Torra als CDR o el "Ponsatí marca el camí" que va piular Albert Batet després que l'exconsellera elogiés "la batalla d'Urquinaona". És cert que els funcionaris tenen presumpció de veracitat i dret a defensa jurídica, però també que això pot tenir gradacions i matisos. El conseller de l'Interior, que ho té delegat al secretari general Brauli Duart, és en darrera instància qui autoritza a fer-ho i pot marcar límits als advocats. Després del darrer cas, en el que Presidència i Interior es passaven de nou la pilota, semblava, escoltant i llegint alguns alts càrrecs, que "la Generalitat", entesa com una administració, actués al marge del Govern (els polítics) com un simple aparell burocràtic.

Talment, com si el cos advocats habilitats per Interior fossin un comando que anés per lliure o que a la Generalitat ja s'hi hagués covat, com passa a Madrid provocant escàndol i preocupació, un deep state disposat a torpedinar el moviment independentista amb totes les eines al seu abast. Els mateixos que demanen a Pedro Sánchez que tracti la Fiscalia –que té reconeguda legalment la seva autonomia malgrat que el govern espanyol pot instar-ne actuacions– com si fos la minyona fent-lo esclau dels seus excessos de campanya són, tant l'hi fa si a Interior o a Presidència, incapaços de governar un gabinet jurídic per por als sindicats policials.

És possible que segueixi el malestar al carrer i fins i tot que vagi a més, no només amb els independentistes sinó també amb altres col·lectius. La Generalitat no té voluntat de renunciar a les competències d'ordre públic i de policia judicial, i ningú ha explicat amb rigor i valentia com s'abordarà una situació que erosiona cada dia la necessària confiança entre agents de l'independentisme.

Ningú se n'escapa doncs. Ja sigui Pablo Iglesias assegurant que el cel "no es pren per consens sinó per assalt", Quim Torra prometent exercir l'autodeterminació aquesta legislatura, Ada Colau afirmant que desobeiria "lleis injustes" cada cop que calgués, Carles Puigdemont dient per tercer cop que tornarà de l'exili si guanya o Oriol Junqueras amb el "doneu-me 68 diputats i proclamo la independència". Els ciutadans mereixen ser tractats com a adults que són capaços d'entendre que no tot és blanc o negre, i mereixen també una concreció després de cada proclama o tuit si no volem que les institucions quedin atrapades en el populisme i el descrèdit.