Pedro Sánchez ara i Mariano Rajoy abans comparteixen la necessitat de reduir al màxim el dèficit públic. I en la seva estratègia es resignen a què la Seguretat Social (que paga subsidis i pensions) en faci i contemplen també que l'administració de l'Estat en continuï fent. Perquè, entenen a Madrid, la de l'Estat és l'administració important, la que ha de poder actuar davant els imprevistos i reservar-se marge per fer política. I els que ho han de pagar amb menys capacitat d'actuació i tractats com si no fossin encara majors d'edat són els ajuntaments i les comunitats autònomes. De fet, en el cas dels consistoris, l'Estat els exigeix dèficit zero. 

Va ser Cristóbal Montoro qui, com a ministre d'Hisenda, va prohibir-los, gràcies a una llei aprovada pel PP, CiU i UPyD al Congrés el 2012, fer dèficit i va fixar després que només podien gastar una petita part del superàvit que, gràcies al rigor pressupostari i a la bona gestió, generessin. La de Montoro és una norma que, per ara, el govern que es presenta com a campió del progressisme no ha revertit i que la ministra Montero no qüestiona per la via dels fets. Al contrari. La darrera obra, que té en peu de guerra els ajuntaments, és confiscar el superàvit municipal per tornar-lo en còmodes terminis. En el cas dels ajuntaments catalans poden ser entre 3.500 i 5.000 milions d'euros.

Ara, el govern espanyol intenta oferir condicions més avantatjoses als ajuntaments per aconseguir que no es resisteixin a lliurar-los la caixa. Ho fa perquè té un incendi. Podem i els comuns són contraris a la decisió malgrat que a la votació a la Federació Espanyola de Municipis i Províncies van fer el préssec. La gran majoria de consistoris catalans i bascos hi estan en contra. Mentre Jaume Collboni calla, Ada Colau ha alçat la veu dient que no en transferirà ni cinc i ha garantit, en nom de Pablo Iglesias i els comuns, que el PSOE no tindrà els vots necessaris al Congrés per tirar endavant la seva proposta. Veurem. El PP tampoc sembla amb ganes de posar-li fàcil les coses al PSOE, si fem cas de les declaracions de Xavier García Albiol.

De nou, col·lideixen els interessos de partit amb els dels alcaldes, que han de triar entre la lleialtat a les sigles i l'interès dels ciutadans. Els silencis de les alcaldesses de Sabadell o l'Hospitalet de Llobregat, ciutats amb emergències socials evidents, són espessos. 14 i 8,6 milions d'euros de superàvit respectivament contemplen, segons les dades provisionals, les ciutats que presideixen Marta Farrés i Núria Marín. El govern espanyol necessita liquiditat -els passa a totes les administracions- però els ajuntaments també tenen forats per tapar.

I malauradament en molts casos tenen a veure amb la pobresa, que ja es fa sentir. El mateix li passa a la Generalitat, que per exemple ha de posar en marxa alternatives efectives a les targetes moneder per fer front a la pobresa infantil. Ho farà amb diners del fons de contingència, però caldria esperar que tota l'oposició faci pinya amb el Govern a l'hora de defensar la reducció d'un dèficit fiscal que és inassumible.  

La necessitat de reforçar les administracions locals i d'enfortir l'escut social davant els efectes de la pandèmia genera un ampli consens, i més que en generarà el curs vinent. Arreu menys a la Moncloa, pel que sembla.