Era l'any 2013 i treballava de cap de Política al diari Ara. Aquells mesos, als jutjats, es ventilava el cas de la Camarga. Alícia Sánchez-Camacho, interpretant el paper de víctima, havia presentat una denúncia contra l'agència de detectius Método 3 per gravar el dinar que havia tingut al restaurant del carrer Aribau amb María Victoria Álvarez, l'exparella de Jordi Pujol Ferrusola, per obtenir noves informacions sobre els casos de corrupció que esquitxen la família i fer-ne ús polític. Un cas del qual encara queden caps per lligar malgrat que, per exemple, José Zaragoza, diputat del PSC, insisteix que ell no va tenir res a veure amb l'encàrrec. Sánchez-Camacho havia anat a la Ciutat de la Justícia a declarar acompanyada del seu advocat.

Uns mesos després vam publicar de nou al diari, aleshores com a foto d'arxiu, la imatge de la líder del PP al jutjat. Aquell dia havia quedat amb l'amiga i advocada Magda Oranich, que va estar implicada en la defensa de Salvador Puig Antich, i estava mosca. N'estava segura que el lletrat que acompanyava Sánchez Camacho era Carlos Rey, l'home que, al tribunal militar, va redactar en solitari, en tant que ponent, la sentència de mort de Puig Antich. Fetes les comprovacions, vam confirmar la casualitat (el PP en té moltes de relacionades amb la dictadura) i, lògicament, vaig trucar al protagonista.

Em va glaçar la sang: "És un tema superat i no em va marcar més que altres casos. No me'n penedeixo de res perquè tot el que vaig fer era en aplicació de la llei vigent. Potser fa 40 anys allò era just, una altra cosa és si ho mirem amb la perspectiva actual. Jo vaig complir el meu deure i ni el Constitucional ni el Suprem han revisat res", em va dir. Cap penediment. Ho vam publicar malgrat les fortes pressions del PP al director i a la propietat del diari per no "assenyalar" Rey.

Lògicament, tot allò va indignar les germanes del militant anarquista, que li van recuperar la pista i anys després van acabar obrint un procés contra ell per crim de lesa humanitat de la mà de l'ajuntament de Barcelona, concretament de l'aleshores tinent d'alcalde Jaume Asens. Volien que se'l processés i que s'anul·lés la llei d'Amnistia del 77, en considerar-la incompatible amb la Constitució i els tractats internacionals subscrits per Espanya. L'argument era que el pas del temps legitima i no debilita la petició de justícia. El 2019 l'Audiència de Barcelona la va desestimar i aquest divendres ha rebutjat el recurs d'apel·lació. En la línia del que ha passat amb tots els altres franquistes cada cop que tribunals espanyols ho han abordat o algun estranger ha reclamat obrir una causa.

La sentència demostra com, amb el pas del temps, una llei que havia de servir per fer justícia ha perpetuat la injustícia i fins a quin punt pot devaluar i deslegitimar un sistema democràtic petrificar el marc legal i no adaptar-lo al moment històric. El 1977, la llei d'Amnistia va ser rebuda com un gran triomf per la immensa majoria de les forces democràtiques. Va beneficiar sindicalistes, activistes, polítics o periodistes que havien estat condemnats de forma arbitrària amb les lleis de la dictadura. Els 113 de l'Assemblea de Catalunya, per exemple, en van gaudir.

Però amb el pas dels anys, i un cop se'n van beneficiar els que van lluitar contra la dictadura –sempre que no haguessin comès "delictes de sang"– la norma ha esdevingut una fortalesa inexpugnable del model espanyol d'impunitat, que ha permès que dirigents i membres de l'aparell repressor del règim no assumissin cap responsabilitat pels seus crims. I que fins i tot rebessin honors i mantinguessin privilegis, que per alguna cosa –pensen ells– van guanyar una guerra primer i fer una transició (no una ruptura) després. Catalunya ha fet passes obrint fosses o anul·lant 66.000 processos i amb 4.000 certificats per a les víctimes, però arriba fins a on arriba i, a més, ho fa tard. L'Estat no ha anul·lat judicis, els lluitadors antifranquistes no han estat indemnitzats i hi ha encara desenes de milers de persones a les cunetes. Una vergonya democràtica.

La sentència admet que la llei no compleix els paràmetres democràtics i grinyola perquè s'usa ara amb un esperit diferent del que va motivar als seus impulsors, però la defensa perquè, recorda, quan el 2011 i el 2018 es va voler derogar o modificar, una àmplia majoria del Congrés (PP, PSOE i Cs el darrer cop) va defensar-ne tant el fons com la forma. "La voluntat del poble espanyol és mantenir aquesta llei, per la qual cosa no podem, com a tribunal emmarcat en el poder judicial, plantejar-nos la legitimitat d'aquesta llei [que topa amb els tractats internacionals i la defensa dels drets humans en passar pàgina a delictes que no prescriuen] quan la voluntat del poder legislatiu és clara", diuen.

És clar, però, que això no val, segons aquest mateix poder judicial, especialment en les seves més altes instàncies, per a la voluntat de tots els poders legislatius. N'hi ha uns de primera i uns altres de segona, que no poden ni publicar els seus acords encara que siguin simbòlics. Són coses que també caldria afrontar i revisar. A veure si algú s'hi posa després de les vacances.