Els atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils seran durant molt de temps una ferida oberta en la societat catalana. Amb més interrogants que certeses, trigarem molt de temps a processar la radicalització de joves catalans, i la sensació d'impotència i inseguretat provocades per uns atacs tant inesperats com dolorosos.

Durant unes jornades intenses i colpidores, la ciutadania va assistir a una actuació de la policia catalana que va ser alabada per la seva professionalitat i celeritat. Les imatges dels vehicles policials amb clavells van quedar com a testimoni del reconeixement ciutadà.

D'aleshores ençà, les poques llums sobre els esdeveniments van quedar progressivament eclipsades per les ombres, cada cop més allargades i inquietants. La relació del líder de la cèl·lula terrorista amb els serveis d'intel·ligència espanyols no han estat mai aclarits del tot, i fins i tot cada dia hi ha més dubtes sobre la seva mort a Alcanar, amb unes proves d'ADN al Marroc plenes de dubtes.

Les famílies de les 17 víctimes mortals i la societat en general es mereixen saber tota la veritat, tingui les implicacions que tingui. Resulta inexplicable –i crea encara més interrogants– la decisió de la Justícia espanyola de no aplicar el tipus d'assassinat als supervivents de l'explosió d'Alcanar.

Un cop més, tot sembla indicar que la societat haurà de fiar-se d'instàncies judicials europees per avançar en l'esclariment dels fets. Els partits que es van oposar a crear una comissió d'investigació sobre els atemptats haurien de donar avui explicacions. Són més proves dels greus dèficits democràtics de l'Estat espanyol.

L'altra assignatura pendent de la societat catalana passa per examinar i intentar entendre què és el que falla a nivell social i comunitari perquè es produeixi la radicalització dels joves de Ripoll sense que saltin totes les alarmes.

Mentrestant, només queda recordar les 17 víctimes i acompanyar les famíilies en el seu clam de justícia, davant d'un Estat que projecta més ombres que llums sobre l'atemptat.