Josep Maria Bartomeu encara és president del Barça una setmana després de la derrota per 2-8 contra el Bayern de Munic. Hauria passat el mateix si el partit, en lloc de la seu neutral de Lisboa, s'hagués disputat en un Camp Nou ple a vessar i amb una majoria de l'afició preparada per una mocadorada d'època? No se sabrà mai. El coronavirus ha jugat en contra de la junta directiva en l'aspecte econòmic, però li ha fet un favor a Bartomeu, que no ha hagut d'afrontar cap contestació dels socis.

Cada segon que passa en el càrrec, però, és un metre més d'enfonsament en la crisi institucional -i moral- que viu el club, i que no és precisament nova. Des que va arribar Sandro Rosell a la llotja -va ser el president més votat de la història quatre anys abans de plegar per motius que mai ha explicat del tot-, el club ha anat per darrere dels èxits del primer equip, amb una directiva més centrada en desballestar el model i disseminar els seus protagonistes que no pas en perpetuar el cercle virtuós.

Hi ha interrogants que seran difícils d'explicar a generacions futures. Per què el millor entrenador de la història del club, Pep Guardiola, va camí de passar més temporades al Manchester City que no pas al Barça? Per què llegendes com Xavi Hernández i Carles Puyol no tenen cap ganes de tornar al club per treballar-hi mentre Bartomeu -sempre atent als consells de Rosell- continuï comandant l'entitat?

I, sobretot, com s'explicarà que després d'una temporada desastrosa a tots nivells la junta se'n pugui sortir exclusivament amb un canvi d'entrenador que, en funció de qui guanyi les eleccions del 15 de març, amb prou feines passarà una temporada comandant el primer equip? El president, amb els manuals pretèrits dels seus referents, pretén sortir d'una crisi institucional a la qual ell mateix ha situat el club i havent desballestat peça per peça el model que va dur el Barça al cim.

Perquè no es tracta només de resultats esportius. El 2-8 fa mal i no cicatritzarà en els propers anys, com tampoc ho farà la debacle d'Anfield, la final d'Atenes del 1994 o la de Sevilla del 1985, pòquer d'horrors de la història blaugrana. El problema és que l'entitat navega sense rumb des que Bartomeu va aconseguir imposar-se a les eleccions cavalcant sobre el triplet i sobre el trident -que lluny queden les estampes de Messi, Suárez i Neymar imposant-se a l'àrea rival, i com van ajudar a tapar les mancances estructurals d'un equip que s'allunyava dels postulats de Guardiola sota el lideratge de Luis Enrique-, i la decadència és evident.

Només cal repassar la llista de fitxatges -Arda Turan, Douglas, André Gomes, Junior Firpo i Arturo Vidal, per citar-ne només uns quants, i sense entrar al detall de la desfilada de brasilers que han aterrat al Barça B- per entendre la magnitud, esportiva i econòmica, que amenaça d'eclipsar els últims anys de la carrera de Messi. A qui s'hauran de demanar responsabilitats per aconseguir que l'argentí es retiri amb només quatre Lligues de Campions, si no n'aconsegueix cap de nova al Barça?

El capità, millor futbolista de la història del club, està enfrontat a la directiva. No és nou, però en el context actual és determinant. La reunió amb Ronald Koeman no va anar bé, i no va trigar a transcendir davant dels mitjans. No se li pot negar a Bartomeu una certa habilitat mediàtica: una setmana més tard de la debacle, l'autèntic debat ha girat a l'entorn de l'entrenador -Quique Setién ja deu ser a Cantàbria després d'exhibir un cruyffisme retòric i acabar posant Arturo Vidal de titular cada vegada que venien compromisos rellevants- i ara és la carpeta de Messi la que està en el focus.

Cap portada dels dos grans diaris esportius de Barcelona ha culpat Bartomeu de la situació, a diferència del que va passar el 2008 amb Joan Laporta. Què haurien dit capçaleres com Mundo Deportivo si l'anterior president, després de caure a quarts de final per 2-8 i de signar una temporada en blanc no hagués convocat eleccions immediates? La pregunta es respon sola, perquè només cal fer un cop d'ull a l'hemeroteca del final de la nefasta temporada 2007-2008, la de la decadència de Ronaldinho, per veure què deien els rotatius més llegits pels socis.

El futur del club, tal com s'ha entès fins ara, està en perill. Només cal fer una ullada als comptes per entendre la situació. Ho ha analitzat amb precisió aquest fil de Twitter de 2Playbook, comunitat de referència de la indústria de l'esport, en el qual s'hi consigna -entre d'altres coses- que el club necessitarà ingressar 170 milions d'euros en traspassos la temporada vinent. Cal tenir en compte l'impacte en els comptes de l'Espai Barça, una operació de 800 milions d'euros -una xifra que en mans d'aquesta junta fa arrufar més d'una cella- i que encara requereix l'aval dels socis.

Per no parlar del deute, que segons el nou càlcul basat en els estatuts ja s'eleva als 600 milions d'euros. En el fons, el problema és tant de Bartomeu com de qui la junta actual avali -Jordi Roche apareix com a delfí apadrinat per Rosell- per liderar una candidatura a les properes eleccions. L'oposició faria bé d'estructurar-se i no trepitjar-se, perquè a les urnes hi estarà en joc el rol del Barça en la propera dècada.

A què espera el president? A culpar de la situació Messi, un capità a qui es presentarà com a egoista i traïdor per abandonar el club en un dels pitjors moments de la història recent si finalment fa les maletes i aterra en un dels grans d'Europa? La maniobra -no oblidem la composició sociològica en clau barcelonista que encara valora més figures com Nuñez i Rexach que no pas Cruyff i Guardiola- podria acabar arrelant, però el mal seria irreparable. La temptació de culpar l'argentí de voler protegir el seu contracte -50 milions d'euros nets l'any, que es diu aviat- ja circula pels portaveus habituals.

Els jugadors, per descomptat, tenen culpa del que ha passat en totes aquestes temporades, però la crisi depassa la parcel·la esportiva. És institucional i amb un punt moral, fins i tot. Una dècada després de l'arribada de Rosell i el seu equip a la llotja, el club s'assembla més al de principis de segle que no pas al que va tocar el cim. Qui sap si aquest era el seu veritable objectiu quan van arribar al poder.