El ple de l'Ajuntament de Barcelona sobre la fugida de Joan Carles I ha estat el reflex fidedigne de les contradiccions que impregnen l'estratègia dels comuns i dels partits que integren -encara, a l'espera que hi hagi eleccions- el Govern. Els comuns han optat per abstenir-se en la resolució de Junts per Catalunya (JxCat) i ERC que carregava contra el govern espanyol per col·laborar en la sortida a l'estranger del rei emèrit, aliè a la polèmica des de la comoditat dels Emirats Àrabs Units.

Què hauria votat l'alcaldessa Ada Colau si la Moncloa, ocupada pel PP o pel PSOE en solitari, hagués ordit la marxa del pare del cap d'Estat, esquitxat per la corrupció i investigat per la Fiscalia suïssa? L'estàndard de duresa a l'hora de demanar retiment de comptes, ja se sap, pot anar baixant o pujant en funció de qui mana, i en aquest cas els comuns formen part del govern espanyol que ha ajudat a protegir una fugida tèrbola.

És el preu de governar, com tasten des del mes de gener Pablo Iglesias i el seu equip. És cert que, en la pandèmia, Unides Podem ha aconseguit posar en marxa l'ingrés mínim vital, però també que l'arrencada no ha estat precisament un èxit a l'hora d'accelerar-ne els tràmits. De nou: què diria el vicepresident Iglesias si un govern del PSOE en solitari no aconseguís implantar amb èxit un subsidi tan necessari com aquest? El partit lila, a banda, tasta des de dins com Pedro Sánchez continua el flirteig amb Ciutadans -amb la vista posada en els pressupostos- i aspira a arribar a acord amb Pablo Casado, ara que ja no hi és Cayetana Álvarez de Toledo, deixant de banda la majoria que el va investir al gener. Fa només vuit mesos i sembla una eternitat.

Una dinàmica que esquitxa també ERC, tan insistent en la via del diàleg amb el govern espanyol com incapaç -per l'actitud de Sánchez- de treure'n fruits. La fugida del rei emèrit és un dels molts episodis que han distanciat els republicans de la Moncloa, i també els ha servit per enarborar un discurs més abrandat en clau independentista en un context de disputa electoral permanent amb JxCat. Els de Carles Puigdemont, més avesats a fabricar conceptes que a omplir-los de contingut -l'últim, el de la "confrontació intel·ligent", encara no ha estat desplegat però ja ocupa l'argumentari-, ja havien disparat contra la Felip VI en la campanya del 2017, i la fuga de Joan Carles I els posa en safata accentuar la tria entre la República catalana o bé la "monarquia del 155".

Reflexió a banda mereix que, en un context de pandèmia, els dos únics plens que s'hagin celebrat a l'agost tant al Parlament com a l'Ajuntament hagin estat centrats només en el rei emèrit. És un escàndol? Per descomptat. Són dues institucions prou rellevants com perquè es pronunciïn sobre un cas que afecta el moll de l'os del règim del 78? Així és. Al mateix temps, però, sovint aquest tipus de plens acaben amb un xoc de gesticulacions -d'això el Parlament n'ha estat escenari en diverses ocasions al cap de la  legislatura- i una escenificació de les contradiccions de cadascú.

El rei emèrit, en essència, continuarà passejant per un complex de luxe a Abu Dhabi i el seu fill, que en un país més o menys normal ja hauria hagut de donar explicacions, es mantindrà en el càrrec perquè els dos principals partits de l'Estat i tots els seus poders no el qüestionen. I Podem, que treu pit d'un "horitzó republicà" com a programa a llarg termini, veu ara que les estructures de poder no equivalen a formar part d'un govern. Fins al punt que cap dels seus ministres va participar en l'operació que va cobrir la sortida de Joan Carles I. No és que s'abstinguessin: ni tan sols van poder votar.