"Saben com es diu ara el Diplocat? Diplocat en liquidació", treia pit ben cofoia l'aleshores vicepresidenta del govern espanyol Soraya Sáenz de Santamaria. Feia referència a l'aplicació implacable de la recepta repressiva per evitar –almenys de moment– la independència de Catalunya.

Davant un moviment social sense parangó a l'Europa contemporània, un impuls pacífic i democràtic d'arrel ciutadana que va capgirar per complet el panorama polític de Catalunya en uns pocs anys, l'Estat va decidir fer front de manera autoritària i antidemocràtica: va atorgar poder d'execució penal a Tribunal Constitucional i va desfermar una repressió policial i judicial mai vista d'ençà de la fi del franquisme.

L'estratègia de l'Estat va donar resultats immediats. La independència de Catalunya es va postergar (ja es veurà fins quan) i el lideratge del moviment va ser empresonat o empès a l'exili. Tanmateix, el que semblaria un èxit a curt termini sembla destinat al fracàs a mig i llarg termini.

Aquest diumenge, una enquesta de la La Vanguardia obria la capsa del trons, i advertia que l'independentisme podria superar el 50% del vots emesos en les properes eleccions. Ja se sap que les enquestes les carrega el diable, i més encara si les fa un senyor vinculat a la FAES que va voler colar a Twitter una foto aèria de la Diada com si fos d'una manifestació unionista.

Sigui com sigui, l'enquesta no fa més que constatar la progressió electoral de l'independentisme, que ja a les darreres europees va fregar el 50% dels vots. I és aquí on es constata el gran fracàs de l'Estat, que no ha sabut desmantellar la majoria social favorable a la república catalana. Ans al contrari, l'ha esperonat.

La revenja judicial contra l'independentisme, que continua inalterada, no fa més que constatar que l'independentisme és l'única opció política de futur per als catalans. La ceguesa política de l'Estat, que es nega a presentar cap proposta que li pugui fer ombra, és benzina al foc de l'independentisme. Els adolescents que van veure l'Estat apallissant els seus avis a les escoltes l'1-O s'incorporen al cos electoral amb un independentisme clar i sòlid.

Paradoxalment, és l'independentisme qui ofereix una sortida a l'Estat, mitjançant un diàleg que inclogui l'amnistia i l'exercici de l'autodeterminació. És l'única opció que té Espanya de continuar existint tal i com la coneixem. Si persisteix en la seva negació, el creixement de l'independentisme trencarà les costures del regim del 78.

Quina argumentació vàlida podrà esgrimir l'unionisme quan el mantra de "no son majoria" surti trinxat de les urnes? Fins quan es pot mantenir empresonada la voluntat democràtica de la majoria d'una societat? Com frenaran l'eixamplament de les fronteres de l'independentisme que mostren les enquestes? El futur es presenta apassionant.