Diada de pandèmia, de poca gent al carrer, i també de desunió i desorientació independentista a les portes d’unes eleccions. Ningú és capaç de garantir que s'hi arribi havent refet un mínim d'unitat estratègica, ara la que l’orgànica de les llistes ja no fa patxoca a ningú. Tampoc ningú ha gosat a parlar de "l’última diada autonòmica", però sí que tothom fa vots perquè sigui l’última amb presos, exiliats i represaliats i els efectes de la seva situació. És difícil però és tan lògic demanar-ho com ser conscient de les dificultats. S’atura, per força, el carrer però no la repressió i les peticions d’amnistia i de no plegar veles han marcat el dia amb més o menys contundència en el camp sobiranista. La Diada 2020 es pot resumir en cinc protagonistes.

1. Coronavirus. La Diada no ha escapat a l’excepció. També li passarà al curs escolar, que arrenca dilluns. Obrir les escoles és imprescindible, però manifestar-se de forma massiva i festiva, no. Per això, s’han imposat els actes descentralitzats i petits, i també s’ha generalitzat la distància social. La pandèmia, però, no pot implicar que la mobilització s’esllangueixi. Cal, ara i en els mesos que vindran, ser persistents i imaginatius. No manifestar-se, no sortir al carrer i, en definitiva, no alçar la veu va només  favor de l’statu quo. A favor dels que no aixequen el peu de l’accelerador de la repressió o tant els fa, però també dels que pretenen respondre a la crisi que ens ve amb menys drets i sense revisar un repartiment de la riquesa que és injust.

2. Quim Torra. El president de la Generalitat és en l’ocàs del seu mandat, que acabarà sense haver aconseguit els objectius polítics que es va marcar. La setmana que ve afrontarà un debat de política general al Parlament on seran protagonistes l’inici del curs escolar i la seva imminent inhabilitació al Suprem (ell és el primer que la dona per feta), que es començarà a resoldre definitivament el dijous 17. No hi ha acord sobre com acabar la legislatura, ni al Govern ni en el conjunt de les forces independentistes.

Per això ell, al seu discurs institucional, no en va parlar. El final depèn més de Puigdemont que d’ell. Torra va arribar a Palau amb voluntat de fer de president "vicari", i això el marcarà i empetitirà fins al final. El president, que sempre intenta no desconnectar-se dels sectors més intensos de l’independentisme, va exigir al govern espanyol que es disculpi per l’assassinat de Companys. Tampoc passarà perquè creuen que ja n’hi va haver prou amb el gest del govern Zapatero al fossar de Santa Eulàlia.

3. Carles Puigdemont. El president a l’exili ha aconseguit fer-se present també a la Diada. Ja no pretén ser el referent de la unitat (els seus llibres, farcits de retrets a la CUP i, sobretot, als seus socis d’ERC, i el trencament amb el PDECat ho farien inversemblant) i ara es tracta de mantenir en tensió als seus i guanyar el suport dels independentistes decebuts amb les vies més pragmàtiques.

Puigdemont espera per concretar la seva oferta política i no explica en què consisteix la “confrontació intel·ligent” que va anunciar fa unes setmanes. Per ara es limita a confrontar amb la resta de formacions independentistes, fins i tot, en el missatge que ha fet públic com a president del Consell per la República, un organisme d'entrada transversal i que en aquesta Diada ha usat per esmenar a la totalitat l’estratègia d’ERC. El president a l’exili té nas polític i espera que prou crèdit per tornar a guanyar la partida als republicans.

4. Oriol Junqueras. La presó ha provocat que el líder d’ERC no hi hagi sigut físicament, i tampoc de forma telemàtica. Ell i Marta Rovira estan, però, de promoció del seu llibre, que té dos objectius: fer evident que ERC té un full de ruta, encara que no sigui ni ràpid ni èpic; i que els seus dos líders fan pinya i conformen una oferta política sòlida. El problema el tenen a Madrid.

La seva estratègia exigeix fer moure el govern central i no poden garantir que, sent-ne més i més determinats, això passi, ni amb l’actual govern ni amb qualsevol altra fórmula, que serà encara més refractària. ERC no se la jugava a la Diada. S’ho farà amb el que passi a Madrid en la negociació dels pressupostos i en l’actitud del govern espanyol en relació al procés català, i també el dilluns amb l’inici del curs. Les seves conselleries han gestionat la Covid-19 i s’han vist mancances en la gestió i el discurs que no són aliens a altres governs però que necessiten rectificar abans que es convoqui la ciutadania a les urnes.
 
5. Entitats. Òmnium i l’ANC han aconseguit manifestar-se de forma imaginativa malgrat les limitacions. Són l’avantguarda popular d’un moviment ampli però que, com deia Marcel Mauri, acusa la desunió interna i tampoc són aliens a les errades. La seva entitat és prudent amb els partits i demana fer-ho junts, amb el ritme que s’acordi, mentre se centra en la lluita pels drets civils.

L’ANC està més ansiosa, és més intensa i està més convençuda que mai que el seu rol ha de ser el d’empènyer més fort i no renunciar al mandat de l’1-O, que Junts per Catalunya i ERC van desar al calaix el 27-O. "Llegiu-vos l’un a l’altre", els deia Elisenda Paluzie a Puigdemont i Junqueras, en una petició al diàleg i el diagnòstic compartit que comparteix un ampli espectre de les bases republicanes. O ho fan ara, i de les pròximes eleccions -i després de comptar-se- l’independentisme en surt de nou unit i amb un full de ruta compartit, concret, ambiciós i realista o caldrà que ho faci algú altre.