Era el novembre de l'any 2012. Feia unes setmanes que s'havia celebrat la primera Diada amb una manifestació massiva, que havia convocat l'ANC sota el lema "Catalunya, nou estat d'Europa". El procés es posava en marxa i, poc després, José María Aznar faria un vaticini que ha fet fortuna aprofitant la presentació del primer volum de les seves memòries: "Abans es trencarà la unitat de Catalunya que la d'Espanya", va pronosticar l'expresident espanyol.

Sap greu, però el temps li està donant la raó per més resolucions que, per anar fent la viu-viu a l'espera que el Suprem convoqui eleccions inhabilitant el president Quim Torra, voti el Parlament: el fracàs del 27-O i la manca d'una estratègia de desobediència i full de ruta compartit ha fet que el moviment independentista col·lapsi i, desorientat, s'aboqui al retret i a una competència interna que veurem fins a quin punt resolen les pròximes eleccions al Parlament.

Res extraordinari en un context de repressió, quan no hi ha un horitzó ni una estratègia compartida per fer-ho i no queda gens clar que cap de les vies que s'han apuntat –recentment ho ha fet ERC– tingui garanties de reeixir. L'independentisme no sap quina és la palanca per poder-ho fer per la via unilateral i tampoc com, en el pla A, el de la via escocesa, ha de crear els incentius que facin inexcusable que l'Estat s'assegui a negociar sobre l'exercici del dret a decidir o l'amnistia dels presos i exiliats, que és el que ha justificat crear una mesa de diàleg. L'experiència dels darrers anys ha incrementat l'escepticisme.

Una de les possibles palanques és que qui col·lapsi sigui l'Estat. Si la situació de l'independentisme no és per tirar coets, el mateix podem dir del que passa a la política espanyola, que a més haurà de gestionar una crisi econòmica de dimensió incerta en els pròxims mesos. Espanya fa anys que està immersa en una crisi institucional de gran abast, que fins ara no ha aconseguit desbordar el "règim" malgrat la recessió econòmica de fa una dècada, el procés català, la irrupció de Podem o els brutals escàndols de la monarquia. Si la cosa va a més, però, seria sens dubte una oportunitat per a l'independentisme tot i que no podem obviar els costos que, segurament, també tindria a la societat catalana. I aquesta crisi, com passa en el cas del moviment independentista, sembla que són ells mateixos els que estan en el camí de provocar-la.

El darrer exemple d'això és la imputació de Jorge Fernández Díaz per l'espionatge a Luis Bárcenas, extresorer del PP, responsable de la seva caixa B i dels sobresous en negre dels dirigents del partit. El van espiar perquè sabia molt, perquè el temien i perquè jugar brut és pràctica habitual al ministeri de l'Interior i entre alguns comissaris i comandaments. Fernández Díaz va donar ales a la "policia patriòtica" contra el procés català i va conspirar amb Daniel de Alfonso per empastifar líders independentistes. Això és el que sabem i el que ens fa pensar que hi ha massa coses que encara no sabem. Era escandalós però cap jutge o fiscal va actuar contra ell. No fos cas.

Com constatava en la seva intervenció al Suprem l'advocat Gonzalo Boye aquest dijous, el tracte que a Espanya reben les minories nacionals (o ideològiques) és clarament discriminatori. Finalment, si Fernández Díaz cau ho farà per les guerres dins del PP i per l'ús i abús de les clavegueres de l'Estat al servei d'interessos partidistes. Les oportunitats, a banda i banda, sembla que arriben més pels errors aliens que no pas pels encerts propis.