Serà a través de la televisió. Aquest divendres a la nit haurem viscut un moment rellevant (val més que no abusem de l'adjectiu històric) per al nostre país. Les tres cadenes en la llengua que ens és comuna de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó emetran un mateix contingut. I no és un contingut banal o folklòric. TV3, À Punt i IB3 faran arribar al gran públic la pel·lícula La mort de Guillem, del director barceloní Carlos Marqués-Marcet.

Deia que no és un contingut qualsevol perquè el film té un fort component polític i missatge. Reconstrueix el calvari que va passar la família del jove militant de l'organització política juvenil independentista i d'esquerres Maulets, Guillem Agulló, des que un grup de nazis el va assassinar a Montanejos el 1993 fins que es va dictar la sentència del cas només amb una condemna per homicidi. Pedro Cuevas, que li va clavar un ganivet al cor, va sortir poc després de la presó i encara va poder ser fa uns anys candidat ultra a les municipals per Xiva malgrat que ha estat diverses vegades detingut en operacions contra organitzacions neonazis violentes. Al País Valencià, extrema dreta i impunitat fa dècades que van de la mà.

Però, a més, hi ha, a l'estat espanyol, minories nacionals o polítiques que no tenen dret a una justícia justa i el procés a Agulló en va ser una prova. Col·lectius que no són tractats de la mateixa manera que altres per la policia i la justícia. El seu cas és ben evident: no es va reconèixer el mòbil polític del crim, la majoria de la premsa i la política oficial va criminalitzar el jove per la seva estètica de red skin i, al damunt, es va humiliar la seva família i alguns dels seus amics. Així, una de les escenes més colpidores de la pel·lícula és quan la defensa demana, i el jutge l'hi concedeix, que l'Anna, amiga del jove antifeixista de Burjassot, taral·legi el Cara al Sol, l'himne falangista, per comprovar que, efectivament, Cuevas i la resta de nazis el cantaven després de matar en Guillem.

Va ser dur, va ser humiliant i va tenir un desenllaç injust que va anar acompanyat d'anys d'escarni a la família amb aquelles pintades i pancartes de "¡Guillem jódete!" a Mestalla i a algunes parets. I a una generació de joves ens va marcar i vam comprovar com compartir -i encara més defensar- unes idees i uns valors implicava jugar-se-la tot i que a l'escola i als mitjans ens havien dit que vivíem en una democràcia plena i que les nostres causes eren defensables i possibles.

Però el que passarà aquest divendres a les pantalles dels Països Catalans és un èxit perquè, durant massa anys, els crits de "Guillem Agulló, ni oblit ni perdó!" (a qui carai s'ha de perdonar, si ningú ha demanat perdó?) i els de "la lluita continua!" havien quedat minoritzats i reclosos a l'àmbit de les organitzacions juvenils de l'esquerra independentista, a les manifestacions del 25 d'abril al País Valencià i als concerts dels grups reivindicatius, amb els Obrint Pas i el seu potentíssim No tingues por al capdavant.

Queda molt per fer, especialment al País Valencià. El discurs que va alimentar i justificar l'assassinat de Guillem Agulló és encara present -i sovint impune- al debat públic i ara s'ha descarat amb la irrupció de Vox. Però també són més i més determinats els que ja no són indiferents, planten cara i no estan disposats a deixar-se enganyar per la manipulació de la dreta o per l'esquerra que, a la transició, va voler confinar la identitat nacional dels valencians i esquarterar la seva llengua, que també és la nostra, reduint-la al "reducte folklòric" del que va advertir Joan Fuster en el seu memorable discurs de l'Aplec de Castelló de 1982.

Si l'independentisme més combatiu, de punta a punta del país, no hagués acompanyat durant tres dècades i sense defallir la família de Guillem Agulló -que tampoc ho ha fet- i no hagués mantingut encesa la flama del seu record i la seva causa, aquesta nit, a la televisió, hi posarien una pel·lícula de sèrie B o qualsevol concurs ensopit. S'ha fet una mica de justícia. Que no s'aturi.