Pere Aragonès no vol que se'l presenti enlloc com a president per no ofendre. I Quim Torra no ha emès cap crítica als que fins fa poc eren els seus companys de gabinet i socis. La guerra va per altres bandes. No costa gens, parlant amb diputats o alts càrrecs de Junts i ERC, veure per on aniran els argumentaris de campanya. De fet, la majoria ja els despleguen amb vehemència, fins i tot, en la confiança de l'off the record. Deu ser allò que per explicar una cosa amb convenciment el primer que has de fer és creure-t'ho, al marge de la versemblança.

La política de pactes sempre és una arma per infringir desgast a les campanyes. Els postconvergents proclamen als quatre vents –Carles Puigdemont ho diu de forma indirecta quan afirma que només ells poden garantir "un govern netament independentista"– que Esquerra voldrà corrompre el procés pactant amb els comuns i amb els socialistes. A mesura que ens acostem al 14-F ho escoltarem més: un govern en minoria d'ERC i els comuns amb el suport extern del PSC, a qui Gabriel Rufián els hauria de votar a Madrid, fins i tot, les mocions a les comissions del Defensor del Poble per garantir que Pedro Sánchez faci passar per caixa Miquel Iceta al Parlament.

I, a l'altra banda, els republicans ja afirmen que el pacte de la Diputació de Barcelona per fer-ne presidenta la socialista Núria Marín i arraconar ERC, que té bona salut i que van ordir David Bonvehí, Marc Castells i l’aparell del puigdemontisme -només va trobar en Quim Torra una veu obertament contrària-, es pot reproduir a la Generalitat. Un govern de Junts en minoria si guanya les eleccions i amb el suport dels socialistes. I aquí, pel que sembla, no caldria ni tan sols que els vuit diputats al Congrés s'entreguessin amb armes i bagatges a Sánchez.

Passa, però, que per més que ho repeteixin les possibilitats que algun d'aquests escenaris prosperi és més aviat petita. Remota de fet si no és que la irracionalitat s'apodera de la política catalana. ERC difícilment governarà en minoria amb els comuns, que viuen en la contradicció que, a Catalunya, els provoca ser companys de viatge del PSOE. Sap que pot confiar poc o gens en Iceta i els seus, i que un executiu en fals al Parlament i una oposició colèrica de Junts li complicaria extraordinàriament les coses. Apliquin la mateixa plantilla amb relació al partit de Puigdemont. 

Uns i altres ho han proclamat per activa i per passiva i si, fruit d'un gran bloqueig polític alguns d'aquests escenaris s'obrís, seria incoherent. No els faltaria altra cosa als dirigents independentistes per acabar de perdre la credibilitat. Junqueras i Rovira afirmen de forma molt rotunda al seu llibre, i malgrat les giragonses dels darrers anys, que això no passarà mentre assenyalen el PSC com el rival a abatre a la regió metropolitana per ampliar els marges del sobiranisme. I Elsa Artadi i altres líders de Junts recorden que l'acord de la Diputació és purament instrumental, que va, en fi, de poder (allunyar-lo d'ERC) i de privilegiar els seus ajuntaments.

Els processos, en política, són lents. I el català no s'ha resolt, el partit s'està jugant. És per tant complicat que les prioritats i les estratègies de fons, que passen per la independència i per fer front a la repressió, canviïn, tant pels uns com pels altres. Joan Rusiñol ens deia en una entrevista la setmana passada que el tripartit, a Euskadi, tal vegada hauria estat possible en aquestes darreres eleccions, que va tornar a guanyar el PNB. Nou anys després de la desaparició d'ETA se'n pot començar a parlar! Però que allà era difícil i aquí encara ho és més una aliança entre l'esquerra independentista i l'espanyola. De la mateixa manera que ho és que, per seguir al poder i arraconar ERC, Junts pacti amb Iceta una institució amb un simbolisme tan fort per als seus votants com la Generalitat, per més que desprestigiïn l'autonomia Torra i alguns corifeus quan la presenten com un llast insuportable.

Així les coses, si Laura Borràs o qualsevol altre dels aspirants de Junts vol ser president de la Generalitat ja es pot anar fent a la idea que ho serà amb els vots d'ERC, per més tuits corrosius que facin els seus admiradors o Ramon Tremosa. I si ho és Pere Aragonès, ho serà amb el suport de Junts, cosa que no exclou, òbviament, intentar que la CUP o els comuns participin de forma subsidiària de l'equació. Si a la pròxima legislatura veiem un tripartit a Palau, serà el que formin Junts, ERC i el PDECat. Aquesta setmana, els darrers, a cavall d'Artur Mas i Andreu Mas-Colell han guanyat confiança en les seves opcions presentant-se en solitari. La resta, argumentari de poca volada per escalfar convençuts.