La segona onada del nou coronavirus és molt més perillosa que la primera. Sense l'impacte emocional de les UCIs saturades i les residències delmades, bona part de la societat es comporta com si una mascareta fos suficient per contenir el virus i hom pogués ver vida normal. La dèria del govern espanyol de desconfinar a corre-cuita sota l'aspiració vana de "salvar la temporada turística" va provocar la sensació generalitada de que el pitjor havia passat.

Tanmateix, la COVID només havia fet una retirada tàctica per tornar amb més força i afectar sectors encara més amplis de la població. "El més dur ha passat, el més difícil ha quedat enrere", declarava de forma solemne Pedro Sánchez a finals del mes de maig. I bona part de la societat s'ho va creure. Les terrasses i els carrers es van tornar a omplir i les carreters van tornar a veure els desplaçament habituals cap a les segones residències.

L'economia havia de refer-se, la maquinària productiva havia de tornar a girar i el pensament del govern de Sánchez estava més ocupat en com repartir els milions que arribaran d'Europa entre les empreses de l'IBEX que en actuar per evitar una segona onada de la pandèmia o reduir-ne l'impacte. 

Per acabar de complicar el panorama, la gestió de la crisi sanitària va esdevenir el camp de batalla entre les dues faccions del nacionalisme espanyol, a dreta i esquerra. Anades i tornades, impugnacions judicials, amenaces, declaracions i contradeclaracions van succeir-se mentre la regió de Madrid esdevenia l'àrea més calenta de tot el continent.

Mentrestant, el personal sanitari continua al caire de l'abisme. Rebentats de cansament, col·lapsats en la gestió de l'atenció sanitària endarrerida per l'emergència de la COVID, el treballadors de la salut han de fer front a una segona onada sense haver pogut recuperar-se dels estralls de l'anterior.

El capteniment de la societat davant aquesta situació no deixa de sorprendre. Posem pals a la roda a sectors que prenen totes les mesures de seguretat, com la Cultura, però deixem que les empreses facin tornar els seus treballadors als llocs de feina en transports públics saturats, i treballar en condicions no aptes. Els focus produïts en empreses càrnies en són un bon exemple.

El secretari de Salut Pública, Josep Maria Argimon, advertia ahir que caldrà tornar a les classes virtuals de les universitats i al teletreball a les empreses si no volem que Catalunya segueixi els passos de Madrid. Això implica deixar de comportar-nos com si amb la mascareta ja tinguéssim la immunitat garantida i poguéssim fer tot el que fèiem abans de la pandèmia. Evitem ser la granota que bull lentament a la perola i no se n'adona fins que no és massa tard.