L'epidemiòleg Oriol Mitjà ha passat aquest dijous pels estudis de TV3, els de Catalunya Ràdio i els de RAC1, i ha carregat amb duresa contra l'estratègia del Departament de Salut per frenar el coronavirus. Qui va ser unes setmanes assessor de Quim Torra per al pla de desconfinament ha lamentat que la conselleria no generalitzi els tests ràpids i ha criticat, encara amb més força, contra Alba Vergés i la resta de responsables polítics.

Segons ell, no són humils, no en saben prou i no s'escolten els experts com ell. Fins i tot ha dit, alimentant les especulacions per ara amb poc fonament que el situen en la política activa, que el Govern és "perillosament incompetent" i que unes eleccions no haurien de permetre que els responsables de la conselleria "mantinguessin el seu lloc de treball". No ha deixat canya dreta, vaja.

Són, sens dubte, unes declaracions dures d'un metge que, gràcies a les seves intervencions mediàtiques i a la necessitat de referents, té ressò en l'opinió pública, una condició que va tenir en compte l'expresident de la Generalitat quan el va situar al seu costat intentant que l'equilibri en el binomi salut-economia es decantés amb claredat per la primera a l'hora de sortir del confinament. Mitjà agrada els partidaris d'endurir les restriccions i, fins i tot, en el seu moment va posar la Xina com a model a seguir. Restringir llibertats i ser durs amb qui no compleix ja se sap que funciona. 

Els experts tenen opinions divergents sobre les mesures i l'estratègia sanitària, com han fet evident Josep Maria Argimon o Pere-Joan Cardona replicant Mitjà. Fora de micro, els retrets van que volen. Sempre passa en un context de tensió i quan ningú té solucions testejades. Més enllà de si Mitjà té o no raó, les afirmacions de l'epidemiòleg de Can Ruti plantegen un debat interessant. Fins on han de saber-ne els polítics? Només un metge (que, per descomptat, ara hauria de ser epidemiòleg) pot ser conseller? I un policia, conseller de l'Interior, i un mestre, d'Educació?

I, encara més enllà, caldria donar per bo allò de què un país s'ha de gestionar amb els criteris d'eficiència d'una empresa i que, tant per tant, situem-hi al capdavant un empresari d'èxit, que a més no robarà perquè "no li cal"? Els sona un tal Donald Trump? I Rodrigo Rato, que tenia una gran fortuna i va gestionar un "miracle econòmic espanyol" que el que va acabar fent és posar les bases d'un model econòmic que a partir del 2008 va fustigar només els dèbils? 

Les deficiències en la gestió del coronavirus -segurament evitables- i l'alt grau d'improvisació -aquesta segurament inevitable perquè ningú s'esperava una pandèmia així i cap sistema sanitari estava preparat- han donat ales al debat. I potser el mateix Mitjà donava la solució quan, a preguntes de Ricard Ustrell, deia que els líders són els que han de prendre les decisions en situacions noves.

Els governants han d'escoltar els experts -que també s'equivoquen, com s'ha demostrat en aquesta pandèmia-, han de preservar la seva independència davant els interessos corporatius -que en el cas dels metges i altres cossos funcionarials es fan evidents sovint-, i han de posar sempre per damunt l'interès general. I l'interès general vol dir, sovint, ser prudents en les decisions, escoltar tots els sectors afectats -no només qui és més mediàtic-, actuar amb empatia i saber triar equips. Hi afegiria que han de tenir ànima o, cosa que és el mateix, projecte i ideologia. Els governs tecnòcrates o pretesament "dels millors", als que se sol recórrer en moments de desesperació, no solen anar associats ni a l'eficàcia ni a les solucions justes.