La crisi de confiança en les institucions i en la política, els efectes de la sortida injusta de l'anterior crisi, la toxicitat d'alguns sistemes mediàtics i xarxes, i -en el cas català i espanyol- l'esgotament del marc autonòmic i constitucional han tingut efectes en el mapa polític. L'auge de certs populismes i el temor als efectes del descontentament ha obligat els partits a fer mans i mànigues i fins i tot a reinventar-se. En dimensions polítiques i territorials que són diferents, aquesta setmana hem comprovat com el PP i Junts eviten quedar arraconats en un extrem i es reposicionen per lluitar pel carril central.

Ser al carril central no vol dir, òbviament, deixar de ser de dretes o deixar de ser independentista en un cas i l'altre. Vol dir fer també un discurs empàtic que vagi més enllà del nucli dur dels teus votants -estiguin o no en disputa amb un altre espai polític- i ser percebut com una força política eficaç en la defensa de l'interès general.

Aturem-nos en Junts per Catalunya, un espai polític encara en formació. El Dragon Khan emocional del procés, el to i el contingut dels llibres que, per afermar-se, han d'utilitzar Carles Puigdemont i el seu entorn i també l'abrandament d'alguns discursos de Quim Torra havien instal·lat el nou partit en una buscada lluna de mel amb els votants que volen creure que, per aconseguir la independència, només cal voluntat i que són prescindibles les estratègies complementàries i sumar noves complicitats dins i fora de Catalunya. Malgrat les flamarades dialèctiques, la direcció de Junts també se situa en coordenades centrals -dilluns mateix ho deia Quim Forn en una entrevista als Matins de TV3 quan assenyalava l'elevat grau de coincidència entre la seva formació i ERC-, tal com va fer evident la ponència del congrés fundacional.

Els discurs aterrat i pragmàtic ara, però, casa malament amb les proclames de la vigència de l'1-O, el no surrender (donant a entendre que la resta, singularment ERC, sí que s'han rendit) i l'anomenat legitimisme. Per això Laura Borràs pateix quan se li demana que concreti què vol dir quan afirma que, si se supera el 50% de vot independentista el 14-F, caldrà "materialitzar la independència". Ella és possible que estigués disposada a oferir i demanar sacrificis per fer-ho, però és conscient de les coordenades en què se situen la majoria dels seus companys de direcció, d'ERC i de la CUP.

Junts intenta ubicar el seu discurs en la centralitat, que ara implica rebaixar posicions de confrontació, en l'intent d'evitar la fuga de vots cap al PDECat o una ERC, que, malgrat tot, i segurament llastrada per la gestió de la pandèmia i una escassa habilitat tàctica, no treu el suc esperat del gir "realista" dels últims anys. Aquesta setmana d'exemples n'hem vist més, i més clars. És el que explica que els seus diputats a Madrid, liderats per Borràs, donin suport a la suspensió dels topalls de dèficit i al sostre de despesa o que Ramon Tremosa afirmi que cal negociar els pressupostos en la línia del que reclamen els agents econòmics, lògicament preocupats per l'impacte de la crisi derivada de la Covid. La mateixa lògica que, en escoltar el sector, fa que el conseller demani obrir els bars i restaurants malgrat la situació epidemiològica i les piulades de Quim Torra i alguns dels seus afins demanant més restriccions.

I encara més: Elsa Artadi posava aigua al vi a Borràs i a altres dirigents afirmant que superar el 50% dels vots el 14-F no implicarà la independència immediata (no es farà, per tant, efectiu el mandat de l'1-O), però sí "un punt d'inflexió". Unes paraules que, entén la portaveu de Junts, permeten disputar el vot més central encara que enutgin els sectors més durs tal com feien evidents les piulades del vehement politòleg Ramon Cotarelo, que fa uns mesos era presentat com el referent de l'ala esquerra de la Crida quan l'entitat, ja dissolta al nou partit de Puigdemont, era l'aposta de l'espai postconvergent.

L'últim exemple d'aquest gir l'hem tingut en la carta que Puigdemont i Sànchez han enviat als alcaldes i regidors de Junts, als que intenten sumar al seu projecte i que us hem avançat a NacióDigital. Almenys la meitat d'ells són encara al PDECat, que reté, sobretot, poder territorial amb sis dels vuit principals alcaldes. I que ofereixen? Formar part del "carril central de l'independentisme". És evident que la prioritat republicana, si bé no serà desplaçada en campanya a ulls dels votants independentistes, sí que conviurà amb la situació fruit de la pandèmia i els alcaldes i regidors postconvergents se senten més atrets pel centre que pels extrems.

I al PP, com deia, una mica el mateix. Pablo Casado fa dos anys que conviu amb la puixança de Vox, la seva escissió ultra. Aquesta setmana ha resistit la pressió dels sectors més durs del partit i d'alguna premsa de Madrid per abstenir-se a la moció de censura que pretenia fer president Santiago Abascal. L'han acabat acusant de votar amb ERC i Bildu i titllant-lo de "gos faldiller del govern roig". No només no ho ha fet sinó que, per primer cop, Casado se n'ha desmarcat i ha intentat perfilar un discurs que no l'arraconi a l'extrem i qüestioni la pàtina de normalitat que ell mateix havia donat als ultres. No esperin que d'això, a curt termini, en surti una dreta homologable en tarannà a la britànica, la francesa o l'alemanya, però tampoc seria just reduir-ho a una anècdota.  

Ningú es reclama ja centrista -els patètics finals d'Adolfo Suárez primer i d'Albert Rivera després han maleït aquest espai polític a Catalunya i a Espanya- però tothom vol ser a la centralitat. Sense renunciar a res, però mirant-ho d'abraçar tot.