Una setmana en un fangar. Les mesures per evitar la propagació de la pandèmia estan donant resultats i la velocitat de reproducció, la famosa Rt, es va contenint malgrat que tot és molt precari. Les eleccions americanes i la difusió del sumari de l'operació Volhov a manera d'empastifada han monopolitzat el debat. Els dos assumptes han evidenciat fins a quin punt el nostre sistema democràtic està en perill o, si més no, passa un mal moment al qual s'afegeixen les pors per la crisi sanitària, econòmica i social que ha generat la Covid. Qui té el poder no l'exerceix amb ànim de protegir els drets i la llibertat ideològica dels ciutadans, i el debat públic és de baixa qualitat perquè la mentida, sigui pronunciant-la davant les càmeres o perquè es pregona una cosa en determinades tribunes polítiques i d'opinió quan realment se'n pensa o pretén una altra, està a l'ordre del dia.

La compareixença de Trump a la Casa Blanca la nostra matinada de dijous a divendres va ser accidentada. No només no va admetre la derrota sinó que va denunciar, sense proves i amb més mentides de les que són habituals en ell, que li havien robat les eleccions. Això no és nou. Ho és que, ja sigui perquè l'establishment polític i mediàtic americà li ha cantat les absoltes, o per exquisida deontologia periodística, la majoria de televisions van deixar d'emetre el seu discurs quan es feia repetitiu. Les grans cadenes van tallar, van rebatre les mentides, van fer notar que les acusacions no tenien fonament i van defensar, en definitiva, els valors democràtics que Trump ha atacat durant quatre anys a la Casa Blanca. Un tarannà que, no ho podem oblidar, comparteix una bona part dels seus votants.

Podem fer veure -i tal vegada seria inclús més còmode- que l'extrema dreta, es digui Trump o Santiago Abascal, no existeix i mirar cap a una altra banda. Però l'elefant seguirà a l'habitació: la realitat té el sa costum de ser com és i no com voldríem que fos. L'extrema dreta no presidirà la Casa Blanca, però tindrà desenes de milions de vots a la primera potència mundial; els ultres seran al Congrés dels Diputats i podran portar al Tribunal Constitucional lleis com la d'educació que es tramita i que pot blindar la immersió lingüística; i cap enquesta contempla que la pròxima legislatura es quedi sense escons al Parlament.

A l'extrema dreta, que els darrers anys ha estat camuflada en aparells de l'Estat i partits de l'establishment i que ara té expressions polítiques genuïnes, no se la pot obviar. Segurament es tracta, des del periodisme, la política i el teixit associatiu, de contextualitzar-la, de rebatre-la -si convé amb emocions a més de raons-, i de fer valer els valors democràtics. És un debat per aprofundir i establir consensos per canviar aquesta realitat.

Fer valer els valors democràtics davant Trump i fer-los valer davant d'estats que els trepitgen per un "bé superior". L'operació Volhov ha fet evident la seva intencionalitat política de desprestigi. La Guàrdia Civil (en aquest cas el tinent coronel Daniel Baena, que va rebre la investigació després que el jutge li retirés a la UDEF perquè, segons ell, era poc diligent) va gravar centenars d'hores de converses telefòniques i als seus domicilis als principals implicats. A ells i a desenes de persones que no tenen res a veure amb la causa i que han vist violada la seva intimitat.

Òbviament, la majoria de les gravacions no tenen a veure amb res del que s'investiga -i això que el ventall de possible delictes és ampli encara que estiguin poc acreditats- però s'han inclòs parcialment a les interlocutòries que es van fer públiques, s'han transcrit de forma literal i detallada al sumari que s'ha distribuït a alguns mitjans i, de forma encara més selectiva, s'han filtrat àudios de trucades que alguns han reproduït a cor que vols. És el cas de la conversa entre David Madí, exdirigent de CDC i molt influent a Junts gràcies també a la seva proximitat a Jordi Sànchez, i Pilar Rahola, que es presenta com a representant d'aquest espai als mitjans on fa d'analista.

La filtració i difusió d'aquesta i de moltes altres és un escàndol que, de nou, demostra els riscos de ser independentista i que malauradament no tindrà cap voluntat d'esmena. El de la república catalana és un projecte que es pot somiar, però no intentar fer realitat. El desagradable assumpte també fa caure algunes caretes i hauria d'obrir una reflexió sobre fins a quin punt hem normalitzat que, més enllà del lògic canvi de registre que ens atorga parlar o no en confiança, portes enfora alguns polítics i líders d'opinió tanquin files per la gestió de la pandèmia, defensin la independència dels mitjans públics amb esperit liberal, diguin que ni aigua al president espanyol o apareguin amb cara de pomes agres al costat d'un president inhabilitat quan la seva posició és realment la contrària. 

El periodisme no és, malauradament, exemplar i en algun cas també està mal fet o corromput. Però sí que és necessari i el seu nivell, incidència, sentit crític i llibertat va normalment associat a la qualitat democràtica. Per això és urgent que, a casa nostra i arreu, es reconciliï amb la societat per evitar que ens governin a cop de tuit i d'exaltació de les emocions convertint les informacions contrastades i el rigor en el debat públic en un caprici que pot ser blasmat a les xarxes quan no agrada o trenca l'agenda als protagonistes. Si és que volem sortir del fangar, és clar.