Carles Puigdemont ha descobert parcialment les cartes aquesta setmana. El líder de Junts no es postula per tornar a presidir la Generalitat. No renuncia a la incidència i al lideratge polític i, per això, estarà molt present a la campanya. No ser el candidat a la presidència no és incompatible amb encapçalar la llista per Barcelona o Girona, per exemple. Es deixarà veure i sentir telemàticament abans del 14-F, però renuncia a la restitució. Com feia notar Sara González, al remat només el major Trapero haurà estat restituït amb tots els honors d'entre els grans protagonistes de l'octubre de 2017. I és el menys independentista de tots ells.

En la justificació del pas enrere de Puigdemont -que ha estat un contratemps pels dirigents de Junts que no volien que Laura Borràs, la gran favorita a les primàries presidencials, emergís amb força- hi ha un argument de pes: la Generalitat ja no val. No serveix per fer la independència. Ho va dir Quim Torra en el seu epíleg presidencial, i el relat l'han escampat i comprat els portaveus oficials i oficiosos de Junts. Amb una mà es blasma l'autonomia i amb l'altra es prepara una batalla sense treva amb ERC en tots els fronts -també al govern de coalició- per conservar-ne la presidència.

És evident que el paradigma ha canviat. Jordi Pujol va intentar durant anys aparentar el que no era. Feia veure que la Generalitat era un estat que podia governar plenament els catalans i tenia una íntima satisfacció cada cop que treballadors o qualsevol altre col·lectiu es manifestaven davant de Palau. Tant li feia si ell no hi podia fer res competencialment. Si es manifestaven a Palau era perquè percebien que el poder era a la plaça de Sant Jaume. Com més invisible fos l'Estat, millor. Ara, els líders independentistes prefereixen que les manifestacions siguin al carrer Mallorca, davant la seu de la delegació del govern espanyol. L'última Diada, amb desenes de concentracions davant edificis de l'administració de l'estat a Catalunya, va sublimar aquesta posició.

I és cert. L'autonomia ja no dona resposta a les aspiracions de la majoria dels catalans. La Generalitat és una administració envellida, humiliada pel 155, que ha copiat alguns mals hàbits de l'administració espanyola i, aquest és el gran llast, mal finançada. Però, sobretot, el problema és la constatació que l'autonomia no val per fer la independència. Perquè, si s'intenta, apareix el TC o les furgonetes de la Guàrdia Civil. És el que va passar, per exemple, quan es van voler fer passes per la Hisenda pròpia o organitzar un referèndum. El primer no es va poder fer més enllà d'un marc autonòmic que, per increïble que sembli, no es va esgotar fins al 2017, i el segon es va haver d'externalitzar logísticament en l'anomenat "estat major" malgrat que el Govern de Puigdemont i Junqueras hi va posar la cara fins al darrer minut.

Un microones escalfa plats; ni els refreda ni fa glaçons. Si vols això, has de comprar una nevera. Si no tens microones ni nevera és possible que algú t'enganyi i miri de convèncer-te que, tal vegada, amb el microones podràs refredar el plat i, fins i tot, fer glaçons. Però, més enllà de metàfores, l'autonomia sí que té tres potencialitats que cal no oblidar i usar de forma hàbil: permet donar resposta a les demandes de molts ciutadans en un moment d'urgència social i econòmica -gestionant, per exemple, la sanitat o l'ensenyament-; facilita explicar quin és el teu ideal de gestió dels serveis públics i les institucions -i a vegades també deixa les vergonyes a l'aire-; i pot ser una potent palanca política per fer nation building i pressionar en la negociació amb l'estat.

Junts per Catalunya, i també ERC, en són conscients, però han de donar resposta a la frustració que ha produït la tardor del 2017. Esquerra ha revisat la seva estratègia i ha admès errors -com també ha fet aquest divendres en el seu acte de restitució, el major Josep Lluís Trapero, en qui alguns, a banda i banda, van voler veure un ariet de la república- i Junts administra una veritat que consisteix a presentar l'autonomia com quelcom inservible o, fins i tot, una nosa. Per contra, situa el motor polític del procés en organismes com el Consell per la República que lidera Puigdemont, però que encara no ha aconseguit la transversalitat esperada i que no té un full de ruta definit.

Gestionar contradiccions està a l'ordre del dia. Blasmar l'autonomia ajuda, per exemple, a fugir d'estudi quan la xarxa brama i no es vol assumir com a pròpia una pujada de sou als funcionaris, però si es tracta de superar-la i d'atiar la contradicció és més difícil d'entendre que, en lloc de tibar la corda, s'apel·li a que les competències són estatals per posar pegues al decret antidesnonaments de la conselleria de Justícia o tallar les ales amb el teletreball a la de Treball.

Damià Calvet i Laura Borràs aspiren a ser presidents de la Generalitat, a presidir l'autonomia. El primer té -com Pere Aragonès- un perfil de gestió que encaixaria amb el relat de la seva formació, segons el qual la política ja es fa a Waterloo i el momentum es busca al carrer mentre que a la plaça de Sant Jaume només cal posar-hi algú endreçat que pagui nòmines i gestioni quatre competències sense quedar en evidència. El cas de Borràs és més complex i, per tant, suggerent. Té el repte d'explicar, si convé revisant el discurs del seu partit, com avançarà en el mandat de l'1-O -o el que surti de les urnes del 14-F, que crec que tampoc serà autonòmic- si és presidenta. Quim Torra no se'n va sortir i, quan no va poder guanyar el partit, va acabar dient que el problema era de la pilota i dels companys d'equip.