Catalunya és un país amb un cultura de coalició important, que es troba a faltar al país veí, que tot just ara comença a experimentar les turbulències de governar a mitges, amb tot el que significa: cessions, transaccions, negociacions i també petites traïcions, filtracions i punyalades a l'esquena.

Els governs de coalició són febles per definició, perquè no poden tirar pel dret i fer el que vol un sol partit sense l'aquiescència del company de viatge. I aquesta feblesa és alhora la seva principal virtut: si tot s'ha de conversar i negociar són menys probables les cacicades i els excessos derivats de les majories absolutes.

A diferència d'Escòcia, on el procés d'independència el lidera una força política homogènia, a Catalunya el pacte ha estat sempre necessari per avançar. Pactes que sempre han anat més enllà dels partits i han inclòs els moviments socials i ciutadans. Aquesta transversalitat és un del valor a custodiar de l'independentisme català.

Evidentment, quan s'apropen eleccions els partits lluiten per arribar els primers a la meta i poder liderar el nou govern. És legítim i saludable que així sigui, fins i tot al preu d'haver d'aguantar passades de frenades en les desqualificacions a l'adversari. En el cas català, però l'objectiu compartit hauria de passar per davant.

Estem en campanya i sembla que tot s'hi val. Esquerra ha maniobrat amb intel·ligència a Madrid per evitar un pressupost modelat pel PSOE i Ciutadans –que hauria resultat desastrós per Catalunya– i els altres partits independentistes parlen de traïció o d'abandó de l'ideal independentista. En el fons, saben la seva indignació és pura gesticulació i que si comptessin amb els mateixos escons a Madrid haurien maniobrat de la mateixa manera.

El que és important és que els partits independentistes continuen coincidint en allò fonamental: l'objectiu comú de la independència, la llibertat, la fi de la repressió i l'exercici del dret a decidir. Amb la mirada posada en les eleccions del febrer de 2021, els partits independentistes han de deixar de competir entre ells i treballar-se les seves fronteres ideològiques, per convèncer els que encara no ho veuen clar però que tampoc no combreguen amb la repressió i el greuge permanent envers Catalunya. I que guanyi el millor, que l'endemà tots es veuran condemnats a entendre's.