No per ser previsible, la decisió del Tribunal Suprem de negar el tercer grau i el permís per treballar als nou presos polítics del procés deixa de ser greu. Ho és perquè, de nou, dibuixa el terreny de joc en què ens movem i fa evident fins a quin punt serà difícil canviar-lo sense que els actors implicats assumeixin més riscos. Més encara en l'actual context de batalla campal de l'independentisme que denoten les reaccions de dirigents i empleats de Junts que, per electoralisme o frustració, han aprofitat l'ocasió per carregar contra ERC i el PDECat pel seu suport als pressupostos espanyols. En l'actual context, la decisió de l'alt tribunal té algunes lectures:

1. Excusatio non petita, accusatio manifesta. La sala que presideix Manuel Marchena ens mostra fins a quin punt som davant el procés polític que ella mateixa nega quan afirma que ningú compleix condemna per les seves idees polítiques i que la millor prova és que Pere Aragonès, del partit d'Oriol Junqueras, és qui ara fa les funcions de president de la Generalitat. Sí, és evident: la independència es pot defensar i predicar, però no es pot dur a terme, tampoc mitjançant vies pacífiques. És el que va deixar clar la sala penal amb la seva sentència d'octubre de l'any passat i el que reitera ara. 

El Suprem aplica, contra els criteris de la justícia europea i d'entitats com ara Amnistia Internacional, una justícia de venjança, un escarment a partir de tractar l'assumpte amb l'excepcionalitat que no tindria si no fóssim davant d'un procés polític. Les audiències provincials resolen els recursos contra l'aplicació de l'article 100.2, la via buscada per esquivar el Suprem, que resol els canvis de grau. El Suprem es va atribuir de forma extraordinària l'estiu la potestat de fer-ho també amb el 100.2. No volien que se'ls escapés, més davant d'uns presos que, segons expliquen les mateixes interlocutòries, no han rectificat la seva actitud "amb un judici crític de la seva conducta". És a dir, no han deixat de ser independentistes i de voler-ho fer realitat. Sort que no hi ha presos polítics a Espanya!

2. Torpedinar el diàleg. La jutge de vigilància penitenciària va pronunciar-se en un sentit. I el Tribunal Suprem ho fa ara en un altre ben diferent. Els presos ja tenien clar què passaria: no era innocent que Marchena volgués decidir sobre els "beneficis penitenciaris". La sala penal del Suprem forma part de la cúpula del poder judicial espanyol i està disposada a posar-ho ben difícil al govern espanyol que lideren el PSOE i Podem, i que no té més remei que anar a buscar els vots dels independentistes per sobreviure. Torpedinaran qualsevol iniciativa de diàleg perquè la Justícia -amb la Corona, els cossos i forces de seguretat de l'Estat, i els sectors més retrògrads de la premsa i la milícia- s'han erigit en salvapàtries guardians del règim del 78 i de l'statu quo que emana d'una Constitució patrimoni, fins i tot, de la dreta més extrema, tal com es constatarà a l'acte de Vox a Barcelona aquest diumenge.

En el moment crític del procés Pedro Sánchez va fer costat a Mariano Rajoy perquè instés el fiscal general de l'Estat, aleshores José Manuel Maza, a presentar una querella per rebel·lió contra Carles Puigdemont i el seu Govern després del 27-O. Va ser el detonant de l'exili i la presó, el tema va passar ràpidament de l'Audiència Nacional al Suprem i ara el govern de Sánchez n'està sent un dels damnificats. La política pot dimitir de les seves funcions i abonar la judicialització. Però quan la judicialització està en marxa ja no la pot frenar com i quan vol.

3. Reformes amb trampa. Sánchez coneix, i així li ho recorden cada dia els seus socis de dins i fora del govern, quina és l'actitud de la judicatura i, per tant, ha d'actuar. Descarta l'amnistia perquè li fa por plantar cara obertament a la dreta -també la del seu partit, que integren alguns barons i la vella guàrdia felipista- i autoesmenar-se; la reforma i renovació del CGPJ és una via lenta; i els altres dos camins, el de l'indult i el de la reforma del codi penal, estan bloquejats. I tampoc són perfectes. L'indult només es limitaria als nou presos polítics, i no a la resta de processats i condemnats. La reforma del codi penal -si no es vincula de forma explícita sedició i violència- podria obrir la porta a una aplicació massiva del delicte si l'independentisme ho torna a fer i, fins i tot, donaria ales a noves peticions d'extradició que fins ara han fracassat per la manca d'encaix en la legislació de la majoria de països de la UE.    

4. Pressió als funcionaris i campanya. El més immediat, però, és una enorme pressió als funcionaris de la junta de tractament de les presons que hagin de valorar noves peticions de tercer grau i d'aplicació de l'article 100.2, que seran amenaçats de denúncies de prevaricació per part de tota mena de col·lectius ultres. És difícil, doncs, que veiem els presos en tercer grau a la campanya electoral del 14-F. Però això hauria d'afectar poc. ERC tindrà Junqueras i Forcadell quan gaudeixin dels permisos si no és que una cacicada ho impedeix. A Junts, on Puigdemont i Borràs podran demanar el vot i tenir presència amb certa normalitat, el procés de primàries ha fet evident la pèrdua d'influència dels seus presos, que no seran el principal reclam tot i que podran tenir presència en alguns actes.  

No som, doncs, davant una decisió inesperada, però si davant d'un fet que deixa a la vista les vergonyes dels afectats. Es fa de nou evident fins a quin punt el govern de Sánchez ha estat covard i ineficaç mentre l'independentisme, perdut en la desunió estratègica i instal·lat en el retret intern o la innocència, ha estat incapaç de moure'l. Guanya la repressió.