Em crec Josep Costa. Estic convençut que el vicepresident del Parlament no sabia a qui havien convocat els membres del col·lectiu Donec Perficiam a la reunió per parlar del 14-F i que, fins que aquesta ja estava avançada i un dels assistents, Roger Español, va fer notar la seva incomoditat amb determinades presències, no va ser conscient que hi havia grups ultres i identitaris.

És evident que, per trajectòria i militància, Costa té poc a compartir amb formacions que difonen estrambòtiques teories de la conspiració sobre el procés i els seus líders o que defensen posicions en temes de drets humans que estan més a prop de les de Vox o el Front Nacional francès que de les del seu partit. I és possible -malgrat que diversos dels assistents i, inicialment, els portaveus dels convocants deien el contrari- que no digués que hi anava en representació de Laura Borràs. De fet, tant hi fa. No canvia res. 

La presència de Costa a la reunió és notícia i la polèmica posterior, que els seus adversaris han fet gran jugant el foc de l'extrema dreta, s'explica perquè som en precampanya i perquè, entre les virtuts de Costa, no hi ha la del foment de la unitat i la concòrdia entre els independentistes. No se n'ha amagat ni en actes ni en declaracions i ara això li passa factura. Altres, a banda i banda, fan el mateix que ell, però tenen més habilitat nedant i guardant la roba.

Al vicepresident de la cambra catalana també el tortura el fet de creure's, de nou, víctima d'una conspiració en què conviurien els adversaris polítics que s'han "rendit" a Espanya i els mitjans de comunicació que no l'entrevisten tant com mereixeria. Els periodistes, però, no es dediquen sistemàticament al mercadeig de la "filtració", per més que tant aquesta paraula es tregui, com les fake news, a passejar sempre que una notícia no convé.

De filtracions i de fake news n'hi ha, és clar. Sempre n'hi ha hagut. Però la reunió de Costa i la seva aparició als mitjans no és ni una cosa ni l'altra. El vicepresident del Parlament ha aplicat la plantilla que descrivia el company Maiol Roger en aquest il·lustratiu article: "Punt número 1 de la guia del polític davant una notícia incòmoda: si vull posar-hi una ombra de dubte, diré que és fake news. Punt número dos: si no em queda més remei que acceptar que és cert, diré que és una filtració interessada. Punt número 0: no acceptar mai que els periodistes, quan fan la seva feina, publiquin coses que no em ve de gust que se sàpiguen", va deixar escrit amb encert.

En el cas que ens ocupa, n'hi va haver prou, el divendres a la tarda, amb una nota de premsa de Donec Perficiam informant de la reunió "històrica" posant-hi només sigles, veure una piulada del company Jordi Borràs denunciant que JxCat hi anés, i el desmentiment que feia Elsa Artadi. I els periodistes vam fer la nostra feina: trucar als portaveus del col·lectiu, preguntar si era cert que hi havia representació de Junts i en qui va recaure i que ens diguessin el nom de Costa, "a nivell personal, però especificant que representava Laura Borràs". Finalment, demanar-li a ell per més d'una via la seva versió dels fets i, passat un temps prudencial sense que contesti -la seva versió s'afegeix després-, publicar, que és la nostra feina. Ben senzill. Ni filtracions ni muntatges.

El fet és que Costa, que va demanar disculpes per si "l'incident" podia causar perjudici a Junts i a Laura Borràs abans de victimitzar-se, és vicepresident del Parlament a banda d'un home de verb esmolat. I aquí el problema de no ser conscient de quina és la seva posició política i institucional i d'haver actuat amb frivolitat. Però més enllà del seu cas, que en pocs dies estarà oblidat i del que, a molt estirar, en quedarà que ERC hagi trobat una raó per fer efectiu un trencament amb Demòcrates que ja fa mesos que era un fet, el desafortunat episodi ens ha d'alertar.

No tant sobre l'extrema dreta i les seves expressions polítiques o en relació amb partits o personatges pintorescos. A l'independentisme això sempre hi ha sigut. Ara es diu Front Nacional de Catalunya (res a veure amb l'històric partit) però abans eren els que arrossegaven per la infàmia les sigles d'Estat Català o de Nosaltres Sols!, Unitat Nacional, Som Catalans o el Moviment Identitari Català. La representació institucional de l'extrema dreta, a casa nostra, arribarà gràcies a la desfeta de Ciutadans i vindrà de la mà de Vox, que ha fet fortuna entre altres motius perquè el sistema polític i mediàtic espanyol mai ha estat contundent a l'hora de combatre-la i aïllar-ne l'argumentari.

Costa admetia aquest matí a Catalunya Ràdio, després de dir-li a Laura Rosel què li havia de preguntar i abans de retreure-li que mai abans no l'haguessin entrevistat, el seu "error" de no comprovar amb qui compartia sessió de Zoom. Però el principal "error" no és que topés amb la desafortunada presència de grups ultres. Ho és que no s'aixequés i ho és, sobretot, i aquesta és la qüestió de fons, el que una part del moviment independentista ha convertit en central o acceptat com a normal els darrers anys.

Els integrants de Donec Perficiam, que fins a la seva dimissió fa unes setmanes per desacord amb Elisenda Paluzie, formaven part del secretariat nacional d'una entitat tan potent i que ha sabut mobilitzar amb èxit i resultats la ciutadania com ho és l'ANC. I en el seu afany salvapàtries i de representar "el poble" han estat capaços de banalitzar idees que el moviment sempre ha residualitzat i de fer seure a la mateixa taula, i al mateix nivell, l'extrema dreta, populistes i formacions pintoresques amb Costa i un partit com Demòcrates, que beu d'una trajectòria democràtica sòlida com ho és la d'Unió. Tot en una reunió que, per sort, va tenir absències com ERC, la CUP o el PDECat, que van presentar com a "històrica" i d'on pretenien que en sortís una llista guanyadora que fes efectiva la república i donés resposta a l'emergència derivada de la pandèmia. Dimecres pretenen tornar-hi. Per llogar-hi cadires.

L'independentisme ha crescut molt, ha incorporat persones de moltes tradicions polítiques (i altres que no en tenien cap) i en alguns sectors, més encara després del fracàs del 27-O i d'una legislatura lluny de les expectatives generades els darrers anys, ha fet certa fortuna un discurs despullat d'ideologia i antipolític. És una retòrica experta en una unitat buida que menysprea els debats i matisos necessaris, en fronts patriòtics identitaris, en assenyalar "traïdors" i linxar-los a les xarxes, en buscar hiperlideratges messiànics i en encimbellar bruixots i jugades mestres per sortir d'un atzucac del que el 2017 ens va ensenyar que només se'n surt amb suma, empatia, rigor, realisme, determinació i sent un moviment útil. L'independentisme que transita pel carril central -i Junts ho vol- no pot fer, per oportunisme, el joc a qui normalitza l'extrema dreta, degrada les institucions o empetiteix el moviment arrossegant-lo al fang del populisme. Aquest és l'"error" més perillós.