El debat de les restriccions nadalenques decretades pel Govern, que finalment han estat més tímides del que esperàvem malgrat que la situació epidemiològica no és per tirar coets, ha coincidit amb una setmana que serà recordada també per l'aprovació de la llei de l'eutanàsia al Congrés. De nou, el debat sobre la nostra llibertat individual, en aquest cas a moure'ns, a trobar-nos, a mantenir un negoci en marxa o a morir quan i com vulguem si estem malalts, topa amb el de la responsabilitat col·lectiva.

El segon assumpte, el de la mort digna, sembla que, per fi, s'està resolent de forma lògica, tal com ja va passar amb els matrimonis homosexuals, la llei del tabac o la del divorci. La dreta -que no l'hauria aprovada- i els sectors més retrògrads de la societat espanyola sempre hi arriben tard, però al final la lògica s'imposa perquè a ningú se l'obliga a morir de forma digna si no ho vol, ni a divorciar-se de la seva parella o a casar-se amb una persona del mateix sexe. Els drets no són obligatoris, però com més n'hi hagi, millor.

En canvi, quan parlem de salut pública, som, per força, en paràmetres diferents. Perquè passa, i aquest és, per exemple, un debat que s'ha fet entorn de les vacunes, que la llibertat dels uns afecta la seguretat dels altres. La pandèmia ens ho ha demostrat. Tenim clar que el secret per aplanar la corba és reduir la mobilitat i la interacció social a la mínima expressió. Que funciona quedar-se a casa, fer teletreball si podem i relacionar-nos amb un grup estable de persones. També durant les festes nadalenques. I això no ho pots fer tu sí i jo no i el de més enllà ja ho veurem.

Les mesures que aquest divendres ha anunciat el Govern tampoc hi ajuden. Són filles de les estretors econòmiques -més de 130.000 autònoms catalans han començat ja a cobrar una prestació de 2.000 euros, però no hi ha diners per massa més rescats-, de la pressió dels lobbys econòmics i socials sobre el consell executiu, i de la divisió entre Junts i ERC fruit d'una aproximació diferent a la política social, al procés i de la cursa electoral.

Sense president -Pere Aragonès en fa les funcions però amb capacitats limitades i amb l'horitzó del 14 de febrer que el fa ser encara més prudent del que ja és- ni ningú altre capaç d'exercir autoritat, a les reunions del Procicat i el Govern costa consensuar mesures. Si en la primera fase de la pandèmia era Torra qui liderava la pulsió més restrictiva davant d'Aragonès, ara ho fa la consellera Vergés davant el conseller Ramon Tremosa, molt pendent d'acontentar els gremis afectats, com ara el de la restauració.

En el debat sobre les restriccions, més enllà de la confusió que introdueix la munió d'excepcions i que indignin a més d'un les segones residències o l'esquí, ens hi podem perdre. Però al final, i és la pregunta que, íntimament, ens hem de fer, sempre anem a parar al mateix lloc: la responsabilitat individual. Perquè ni el govern català ni l'espanyol o el nostre ajuntament poden posar, encara que tinguin un consens intern ampli o més recursos, un policia a cada carrer o al menjador de cada casa per Nadal.

Tenim la vacunació a tocar, podem dir que ja veiem la llum al final del túnel i després ens tocarà aixecar-nos i treballar perquè no en sortim amb una societat més desigual sinó amb una de més justa i on prevalgui la igualtat d'oportunitats. Aquest Nadal, però, ens toca aplicar-nos les restriccions que el Govern no ha tingut l'esma de decretar. No hi ha secrets ni un nombre de morts "sostenible". El que vingui després no pot ser encara pitjor.