La treva nadalenca ha estat mínima. Per no dir inexistent. El moviment de darrera hora del PSC amb Salvador Illa, el degoteig de fitxatges del PP per buidar Ciutadans, i les noves batusses entre socis de Govern, en aquest cas a costa de la rave de Llinars i la permissivitat d’Interior i per com Salut va fer volar coloms amb les previsions de vacunació ens han mantingut connectats a una llarga precampanya que va començar el 29 de gener de l'any passat, quan Quim Torra va donar per morta la legislatura. Els interessos electorals de Junts van retardar la cita amb les urnes fins al 14-F. Ara ho podria fer encara una mica més la mala evolució de la pandèmia.

Illa ha aterrat com a candidat. Però no aterra pas a la política catalana, on havia tingut protagonisme com a alcalde de la Roca del Vallès, cap de gabinet del PSC a l’Ajuntament de Barcelona, cap de campanya i secretari d’Organització socialista, ordidor del pacte entre el seu partit i Junts a la Diputació -un acord de ferro que ni el cas de corrupció que implica Núria Marín i el seu govern a l’Hospitalet ha fet trontollar-, de l'acord amb els comuns per governar Barcelona i evitar que Ernest Maragall en fos l'alcalde, i finalment negociador de la investidura de Pedro Sánchez amb ERC.

Els socialistes esperen tenir en ell una carta guanyadora, un antídot contra el desànim i el tantsemenfotisme que s’havia instal·lat a les bases unionistes un cop ja no consideren a l'abast del bloc republicà la independència a curt termini.

Triïn vostès si es tracta d'un temor fonamentat a un triomf del PSC, d'un nostrat atac de provincianisme per l'arribada d'un ministre, o simplement d'una estratègia electoral consistent a menysprear l'altre. Tal vegada de les tres coses combinades o fins i tot d'alguna altra que escapa a qui signa aquest article. Però el cas és que ERC i Junts han situat Illa en una posició de privilegi que no hauria somiat Miquel Iceta i que pot concentrar en ell el vot útil unionista, tal com va passar amb Inés Arrimadas el 2017 fins a convertir-la en vencedora en les eleccions al Parlament més concorregudes des de la seva restitució el 1980. 

ERC primer amb una reacció instantània d'Oriol Junqueras a les xarxes, i Junts després, amb entrevistes simultànies de Laura Borràs i Elsa Artadi, i opinions dels seus entorns han pugnat per dir que el 14 de febrer va d'ells o bé d'Illa.

Illa no ha excel·lit en la gestió com a ministre de Sanitat, però sí que la cartera li ha servit per guanyar notorietat. I els seus rivals directes n'acaben d'engrandir la figura. És un polític amb habilitat per a les relacions i que comunica correctament, però de qui no coneixem cap gran idea o projecte de país i que sap que difícilment podrà governar. A molt estirar, condicionarà la governabilitat si es reedita un executiu en minoria com l'actual.

ERC ha assumit que la independència va per més llarg del que voldria i que no només depèn de la voluntat dels que ara són independentistes, però encara no ha articulat un projecte mínimament engrescador per gestionar l'autonomia en l'indefinit mentrestant. Gestionar-la de forma eficaç i prestigiar-la, i també usar-la de forma intel·ligent a favor de l'objectiu republicà. Les estretors del marc autonòmic són indiscutibles, però hi ha marge per fer-ho més bé i aprofitar-lo per "ser-ne més i més forts".

I Junts diu que això és per a demà, però que no té per què fer públic cap full de ruta (ho afirmava Laura Borràs en aquesta entrevista) i que seria "donar més pistes de les necessàries a l'Estat". Per això ha decidit no fer cap proposta amb l'aspiració de convertir-la en unitària. Arribat el cas, si guanyen no ho faran per majoria absoluta i la temptació d'assenyalar culpables de la "rendició" pot pesar més que la de passar a l'acció o buscar aliats. Carles Puigdemont va portar la DUI al Parlament arrossegant els peus, durant tot l'octubre del 2017 no va moure ni un dit per fer-la efectiva -de fet va intentar, del bracet de Junqueras, forçar una negociació amb l'Estat-, i va marxar a l'exili hores després de la proclamació mentre s'ocupava la Generalitat i es tancava el Parlament. Ara, ell i Borràs demanen un xec en blanc per fer "efectiu" aquell mandat de l'1-O. Potser sí que entre uns i altres acabaran fent gran a Salvador Illa.