Temps era temps, un candidat va anar a la notaria a signar amb tota solemnitat que no pactaria amb un partit determinat –amb el qual havia pactat abans– després de les eleccions. Quan la ciutadania les ha vistes de tots colors no hi ha notari que valgui per recuperar la credibilitat.

La precampanya catalana és un reguitzell incessant de vetos creuats i juraments de no pactar amb segons qui. Més enllà de les situacions més extremes i obvies –la CUP no pactarà mai amb Vox i viceversa– la veritat és que pràcticament cap partit català no és creïble en aquest aspecte.

El PSC assegura que no pactarà amb Esquerra i Esquerra assegura que no pactarà amb el PSC, però els acords entre els republicans i la matriu socialista a Madrid resten credibilitat a aquesta afirmació.

Junts assegura que no arribarà a cap acord amb els partits del 155, però el pacte de la vergonya de la Diputació de Barcelona mostra el contrari. Sobretot quan ha comportat cedir la presidència de l'ens als socialistes, no pas acceptar el seu suport per mantenir-la.

Els comuns juren que "cent cops" negaran qualsevol pacte amb Junts, perquè suposadament representen la dreta, però l'ajuntament de Barcelona és a les seves mans gràcies als vots de la dreta extrema. Credibilitat zero.

Potser fora bo evitar fer aquestes promeses, perquè el pròxim govern català serà de coalició, agradi o no. Els votants no som rucs i sabem perfectament que l'aritmètica parlamentària així ho exigirà. Totes les combinacions són possibles si els números ho permeten. Totes. Fins i tot algunes que ara ens semblen estrafolàries. 

La proposta més àmplia és ara per ara la del candidat d'Esquerra, que proposa un acord que inclogui els partits independentistes i també els comuns. Requeriria un esforç de consens i una generositat política que de moment no sembla possible, però de més verdes en maduren, i com més sòlid sigui el pròxim Govern, millor podrà fer front als enormes desafiaments que ens esperen com a país.