La campanya electoral és, amb la seva intensitat declarativa i competència, l'ecosistema de les contradiccions. Tenir-ne més del compte pot fer que a qualsevol candidat les dues setmanes que dura la cursa se li facin eternes entre debats, entrevistes i mítings. Es parla de pactes naturals i antinaturals, de línies vermelles i, sobretot, s’intenta desmobilitzar el votant del rival. Els comitès de campanya identifiquen qui més dubta i intenten que, si no ve amb ells, com a mínim es quedi a casa. A les eleccions de diumenge que ve aquesta darrera possibilitat pot fer fortuna, ja que la pandèmia se suma a la desafecció, sobretot en el camp de l’independentisme després de tres anys de bloqueig i divisió estratègica.

A les eleccions de 2017 va votar el 79% de l'electorat, una xifra històrica que va fer, a més, que de nou es quedessin amb un pam de nas els que advertien que, si anava a les urnes la "Catalunya real" que votava a les eleccions al Congrés, el sobiranisme perdria. Ara ningú fa pronòstics sobre a qui pot perjudicar una participació per sota del 60% com la que preveuen algunes enquestes, però sí que hi ha coincidència en què els pinyols de Junts i els de Vox són els més mobilitzats, i en què els que més suc podrien treure d'una major assistència als col·legis electorals són el PSC i ERC gràcies a ocupar posicions més centrals dins els blocs respectius.

El que sembla que torna és l’eix esquerra-dreta, que va viure el seu moment més baix a les eleccions de 2015. El full de ruta independentista i el consens intern que va generar al moviment va fer possible que CDC i ERC unissin forces a la coalició Junts pel Sí i vam viure una campanya de guant blanc amb la CUP. Allò no va acabar de funcionar, però va assemblar-se a unes eleccions plebiscitàries sobre la independència. El "sí" no va superar el 50% i, per això, es va buscar reforçar el mandat amb el referèndum de l’1-O. El que va venir després prou que ho sabeu.

Ara, com deia, la urgència social que intuïm pels efectes de la pandèmia i l’stand by del procés, que es debat entre l’incert "activar" quan es pugui la DUI de Junts i la complexa via àmplia d'ERC, ens han fet tornar a una certa normalitat. Perquè la normalitat en la política catalana és que hi convisquin els dos eixos, el nacional i el social. El primer existirà mentre no es resolgui el conflicte polític -no som encara en vies de solució- i el segon, present a totes les democràcies liberals, ha d’acompanyar el mentrestant per evitar alimentar el populisme en la pitjor de les seves accepcions.

D’entre les forces polítiques, els qui més insisteixen en el segon eix són, per una banda, el PDECat, que intenta singularitzar-se dins el bloc independentista, i de l’altra els comuns, que basen en aquesta lògica tota la seva proposta política intentant esmorteir un debat nacional que els castiga a les urnes. En el cas dels neoconvergents es tracta, ara que ja no va de guanyar, de transitar pel carril de la dreta clara, marcar distàncies amb la “radicalitat” de la CUP i amb l’ambigüitat de Junts en temes com l’impost de successions. El contrast entre què expliquen i representen el protoconseller Joan Canadell o Jordi Sànchez els ho facilita. ERC, al seu torn, accentua en campanya el perfil d’esquerres quan recomana respondre a la crisi receptant enfortir els serveis públics, gastant més i traient privilegis a qui més n’ha tingut. Laura Borràs se situa en posicions progressistes en els temes socials, però apunta més a les liberals en aspectes econòmics o fiscals.

Més enllà del pandemònium ideològic de Junts, el cas més curiós és el dels comuns i el del PSC. Salvador Illa mai ha estat un exponent de l’ala més esquerrana del partit i ara que demana obertament el vot als decebuts amb Ciutadans, que no són pocs, encara menys. Sense anar tan lluny com Jaume Collboni a les municipals per marcar distàncies amb Ada Colau, ha abraçat un discurs bussiness friendly que l’ha portat a fer notar, sense despentinar-se, la seva sintonia amb les propostes de la patronal. El número tres de la llista, Ramon Espadaler, i Maurici Lucena, a qui postula com a vicepresident econòmic, acaben de desproveir el PSC de qualsevol rastre d'esquerranisme radical.

Un reposicionament que quadra amb votar no a regular els lloguers o amb la clara defensa de la monarquia. Jéssica Albiach, amb les expectatives electorals abonyegades pel vot útil a Illa i a ERC, només troba consol en els excessos de Canadell o d’alguns personatges secundaris de Junts quan a les xarxes flirtegen amb el populisme. És el seu argument per justificar que amb Laura Borràs i companyia ni parlar-ne perquè pel que sembla són tots ells terriblement de dretes i trumpistes i amb el PSC, que seria terriblement d’esquerres, el que convingui i a cegues. L’eix social ha tornat, pel coronavirus i l'stand-by del procés, però les coses ja no són tan clares com fa uns anys.