Les eleccions del 14-F ens han deixat una majoria absoluta independentista reforçada. En vots i en escons. Fora de les urnes, però, el context és complicat: els partidaris de la república han de resoldre el desacord estratègic; i al Govern cal afrontar una crisi social, econòmica i sanitària que té ecos en el malestar que es fa notar aquests dies al carrer, ara per l'empresonament del raper Pablo Hasél. Té fonament i l'alimenten causes que van més enllà de la defensa de la llibertat d'expressió.

En el bloc encarregat de formar govern –ni el PSC, malgrat guanyar en vots, ni cap altre partit unionista podran– els equilibris s'han alterat. ERC és qui ha de liderar-lo i, si abans eren 36 diputats d’esquerres sumant els del partit de Junqueras i Aragonès i la CUP i 34 de centredreta per Junts per Catalunya, ara en són 42 d’esquerres i 32 de Junts, que navega en una indefinició que els complicarà un mentrestant que es farà més llarg del que es va pretendre el 2017. El procés, per tant, bascula més a l'esquerra.

En aquest context, els focus s’han posat en la gènesi del nou govern que ha de presidir Pere Aragonès. La passada legislatura va estar condicionada pel desacord constant, el simbolisme estèril i els problemes en la gestió de la pandèmia. En algun cas per incapacitat manifesta i en altres perquè alguns departaments han pagat la manca d'unitat o els bastons a les rodes del govern central i de grups d'interès. La sensació de col·lapse i esgotament ho ha amarat tot i és evident que cal un reset, fer les coses diferents i repensar àmbits de l'administració que han envellit de pressa i malament o han quedat desbordats. El cas dels Mossos, de la CCMA o de la gestió de les residències són paradigmàtics. 

I aquí, quan es parla de fer les coses diferents, és on entra la "via àmplia" d’Aragonès. Això ha de voler dir programa (ambició i determinació) però també un canvi en la gestió de la governança, en els actors i en les aliances. La presidència, que deixarà d’ostentar l’espai postconvergent, ha de ser un primer pas. A hores d'ara, ni el vell tripartit amb el PSC i els comuns té cap possibilitat ni tampoc el que voldrien alguns sectors d'ERC amb els comuns i la CUP. Aquesta darrera opció necessitaria el vot favorable del PSC, que ni Aragonès ni Illa semblen disposats a facilitar, o l'abstenció dels socialistes i de Junts. Aquesta última és impensable. 

Així les coses, queden dues opcions. Una implica incorporar a la majoria –o al Govern– als comuns. Aquests, però, prefereixen escudar-se en l'etiqueta de partit de dretes de Junts (tan qüestionable com l'etiqueta de partit d'esquerres que amb generositat regalen al PSC) per apartar-se'n i refugiar-se en el confort ideològic de l'oposició. Tant els fa que Junts votés els penúltims pressupostos de Colau, el PDECat els del govern Sánchez-Iglesias, ells fessin possibles els de l'"etnicista" Torra o que Illa els pogués fer conseller Ramon Espadaler com Jaume Collboni ha assegut Albert Batlle al govern d'Ada Colau. 

Les mirades es posen, per tant, en la segona opció, la que es treballa més a fons i implica incorporar la CUP al Govern. Els anticapitalistes no tenen una posició clara. Dubten i temen un altre lamentable pressingCUP com el que van patir perquè investissin Artur Mas malgrat que a la campanya del 2015 havien deixat clar que no passaria, entre altres coses pels casos de corrupció -ara ja provats i sentenciats judicialment- de CDC. Si els donen la lluna estaran tots d'acord en ser-hi. Tal vegada diran amén fins i tot les regionals que van aconseguir que el Consell Polític de la formació esmenés l'estratègia de campanya de Dolors Sabater, que va haver de rebaixar la predisposició a implicar-se. Però la lluna no els la donaran. Ni en àrees de gestió ni en programa. Perquè el poder autonòmic limita, perquè les condicions objectives són les que són, i perquè ERC està disposada a deixar enrere el liberalisme de Junts i en segon pla a figures com Joan Canadell, però no a transitar de la socialdemocràcia al socialisme. ERC i Junts sumen 65 escons i la CUP en té 9. Els anticapitalistes han de decidir com usar-los. 

La CUP té l'oportunitat de tibar més a l'esquerra el Govern -el repartiment d'escons i la desaparició del PDECat és una "finestra d'oportunitat" real- i també de seguir posant en contradicció el sistema autonòmic, els seus gestors i un establishment que els tem i blasma per igual. Joan Puigcercós va explicar el 2010, quan era evident que ERC no havia tret rèdit electoral dels tripartits, que mai més havien de tornar a un Govern si no era per presidir-lo. El tripartit amb el PSC, però, va ser útil en clau de país. Va servir perquè a CiU s'hi instal·lés que calia anar més enllà i va fer evident a ulls de la majoria de catalans que l'autonomisme ja no era útil encara que l'esquerra estatal governés, alhora, a Madrid i a Barcelona. Després, ERC va tornar a executius que no presidia. Hi és des de 2015 i el balanç no és dolent per ells. 

Els anticapitalistes ja han tingut experiències de govern sense ser primera força. Els ciutadans de Sant Cugat, on governen amb ERC i el PSC, noten la seva petjada en qüestions com la mobilitat, l'ambició en l'atenció a les persones o la lluita contra la corrupció, i a Figueres, on hi ha la mateixa fórmula, han estat determinants en la municipalització de l'enlluernat i poden ser-ho també del servei de recollida d'escombraries. Una reivindicació dels darrers anys que s'obre camí.

On seran més eficaços els nou diputats de la CUP? Al Govern? A l'oposició competint amb el PSC, els comuns i els unionistes ajudant a una nova legislatura fallida? Fent de socis parlamentaris amb una interlocució de tu a tu i amb més incidència política que de gestió? Com serà més fàcil fer-se notar, impedir o revertir externalitzacions d'alguns serveis públics, canviar el model de gestió de la seguretat -i això vol dir també les acusacions contra activistes- i treballar per un referèndum efectiu evitant les renúncies o els discursos màgics? Potser ser dins no serà el més còmode ni el més vistós i caldrà assumir moltes contradiccions, però és possible que sigui rendible per al moviment i tal vegada permeti bastir complicitats i fronts amplis i duradors de l'esquerra sobiranista com els que "per guanyar" prometia Dolors Sabater. La CUP té la paraula i li toca fer el debat sense sectarismes ni posar-se al servei de ningú.