Salvador Illa va obtenir una victòria com la d'Arrimadas i sap que no podrà ser president de la Generalitat. Igual que la líder de Ciutadans, disposar de tots els recursos necessaris l'aparell mediàtic "constitucionalista" a favor no ha estat suficient per evitar una nova majoria parlamentària independentista. És més, l'independentisme ha consolidat la seva hegemonia en obtenir més del 50% dels vots emesos.

Tanmateix, Illa no vol acceptar la realitat marcada per les urnes i insisteix en la voluntat de presentar-se a la investidura, bo i sabent que no comptarà amb els vots necessaris per esdevenir president de Catalunya. El suport que no trobarà al Parlament el troba, però, en els grups de pressió empresarials i bancaris que –insòlitament– ens venen a dir que la ciutadania ha votat malament i que cal corregir el seu error.

Els mateixos que mai no aixequen la veu contra la repressió política ni durant els fets d'octubre ni en els darrers tres anys, ara volen fer veure que uns aparadors trencats i uns contenidors cremats són la demostració fefaent de la necessitat d'evitar un nou govern independentista. Mai no han convocat un acte unitari contra la precarietat laboral, contra l'explotació de les persones migrades o per reclamar més igualtat per a les dones. Només els espanta la perspectiva d'un nou govern independentista.

Que es vagin fent a la idea, doncs, perquè és el que tindrà Catalunya almenys durant la pròxima legislatura. És evident que els tres partits independentistes amb representació parlamentària representen ideologies diverses i mantenen posicions divergents en molts aspectes –alguns vitals– però no és menys cert que els uneix un objectiu comú clar, que consideren imprescindible per assegurar un futur per a les noves generacions que avui protesten al carrer: la independència.

El somni humit compartit per als poders fàctics de l'Estat i l'unionisme nostrat era una baralla caïnita i irresoluble entre els partits independentistes que fes impossible un nou govern i obrís la porta a fórmules alternatives que abandonessin l'objectiu de la independència. No passarà. 

Només calen uns dies més de paciència per veure traçat un nou pla de treball compartit, que posi l'èmfasi en els denominadors comuns i es comprometi a polir les diferències. El nou govern independentista haurà de mantenir la voluntat explícita de sumar els comuns en el consens per l'amnistia i l'autodeterminació, i ha d'aprendre les lliçons dels darrers tres anys per evitar disfuncions que són magnificades per l'adversari de forma interessada. 

Agradi o no als partits espanyols i als grups de pressió empresarials, mediàtics i bancaris, el proper govern de Catalunya treballarà per la independència del país. Avançarà massa lent per alguns i haurà d'aguantar el tipus davant una repressió que és més intensa amb el PSOE-Podem que amb el PP, però l'objectiu compartit i la doble majoria obtinguda a les urnes avalen aquest camí.