La primera prova de la nova legislatura ha estat superada. Hi ha una nova presidenta i mesa del Parlament, amb majoria independentista i amb l'extrema dreta sense cap cadira. No és pas un mal començament.

Malauradament, els comuns han decidit excloure's d'un front ampli i apuntalar la divisió del Parlament en dos blocs ben definits: independentistes i unionistes. La seva crida a bastir un govern d'esquerres fa riure perquè implica considerar el PSOE-PSC que ha assumit amb orgull i convicció el paper de guardians de la monarquia, del règim del 78 i de l'elit econòmica que els assegura els seients futurs als consells d'administració.

Ara cal superar amb la mateixa solvència la segona prova de la legislatura: arribar a la investidura de Pere Aragonès amb un pla de govern compartit i amb un repartiment de funcions ben definit i consensuat. Les urnes han marcat dues línies ben clares: una majoria independentista i una inclinació cap a l'esquerra. 

Ens esperen uns dies molt intensos de negociacions, algunes públiques, la majoria discretes, i ens caldrà molta paciència, perquè si aquesta feina no es fa bé, les conseqüències s'arrossegaran durant tota la legislatura. Caldrà la generositat del partit guanyador dins de l'àmbit independentista i l'acceptació per part del segon del lideratge del primer, derivat del resultat electoral.

Caldrà buscar els punts en comú que hauran de guiar l'acció del nou govern. Més enllà de les picabaralles habituals, Esquerra i Junts tenen més coses en comú que no sembla. Tan important com establir uns pla de govern compartit, és encertar en la tria dels noms i la distribució de carteres del nou executiu català. Que no els mani la presa, perquè un acord tancat en fals pot acabar hipotecant tota la legislatura.