Quan Josep-Lluís Carod-Rovira era el líder d'ERC recordava sovint als mítings, en l'intent de fer notar el pedigrí del seu partit davant d'un pujolisme que semblava no tenir final, que el seu era "el partit dels quatre presidents". Es referia a Francesc Macià, Lluís Companys, Josep Irla i Josep Tarradellas. Ara, l'oportunitat de sumar el cinquè president s'escau amb el norantè aniversari del partit en un moment electoral i orgànic bo per a ERC tot i que es veu enfosquit per la repressió. Els la recorden cada dia les figures d'Oriol Junqueras, el president del partit empresonat, i Marta Rovira, la secretària general a l'exili.

Els republicans es van presentar a les darreres eleccions, les del 14-F, amb el reclam de la "via àmplia". Era un intent de sumar diferents entorns, sensibilitats i sigles a grans objectius comuns, a grans consensos: en aquest cas, el dret a decidir i l'amnistia. A més de Junts, pretenien incorporar la CUP, els comuns i el PDECat -en el cas que obtingués representació- a un executiu per resoldre el conflicte polític i afrontar la reconstrucció. No podrà ser perquè els postconvergents no van treure cap escó i els comuns no volen participar en cap operació política si no ho fan de bracet del PSC. Tant els fa el què; els tenalla el qui. Pep Martí explicava fa uns dies, en un adient reportatge històric, que l'ERC de Macià i Companys era en si mateixa una via àmplia on confluïen sectors independentistes, republicans federalistes, o altres més moderats.

El partit que aquest dissabte celebra els 90 anys intenta no separar-se de les seves arrels republicanes, progressistes i partidàries d'un estat català -no sempre ha estat així, ja que amb Heribert Barrera i Joan Hortalà com a líders van tenir moments federals o liberals-, però opera en una societat que és ben diferent de la Catalunya dels anys trenta. La complexitat és ara diferent. Els objectius fundacionals no s'han aconseguit encara i la lluita del país per seguir sent i de les seves classes populars per la justícia social no ha desaparegut. També segueixen sent necessaris els lideratges forts i aglutinadors.

Ara es practica un cert minifundisme polític que explica la fragmentació de l'actual Parlament i que ja ningú no pugui somiar en majories absolutes. ERC ha sobreviscut a mil vicissituds, personalismes i trencaments, no ha hagut d'afrontar escàndols de corrupció ni ha hagut de refundar-se una, dues i fins a tres vegades com els ha passat als seus actuals socis al Govern. L'esquerra nacional no ha estat darrerament aliena al debat entre una mirada més intensa o bé més extensa. Entre treballar només per al nucli més convençut de l'independentisme i de l'esquerra, o ser més ambiciosa i apostar per sumar també qui té un ordre de prioritats diferents dels de la seva militància o pinyol electoral, ha optat per la segona via. I això li ha donat una victòria clara però també escassa dins el camp independentista, fruit del context i de les dificultats per fer més empàtic el seu missatge i també d'excel·lir en la gestió a la Generalitat.

Si la negociació per formar Govern no fracassa -cosa que perjudicaria a tots els implicats- el cinquè president d'ERC, Pere Aragonès, tindrà l'ocasió de mirar de posar-hi remei, greixar la maquinària i fer funcionar la fórmula d'ambició i amplitud que fa noranta anys van dibuixar Macià i Companys. Necessitarà autonomia dins del partit, autoritat i perfils alts acompanyant-lo al Govern, creativitat i sentit de la justícia per afrontar la reconstrucció, i valentia per seguir avançant cap a l'anhelada República catalana que el seu partit ja va proclamar el 1931, el 1934 i el 2017. El repte no és menor.