La Unió Europea és una gran idea, una necessitat imperiosa en un continent on cada 30 o 40 anys tocaven garrotades, durant segles. La creació d’una unió política amb objectius compartits ha permès un llarg període de pau i prosperitat, només interromput pel drama de l’antiga Iugoslàvia. 

Tanmateix, el xovinisme dels vells estats-nació europeus va interrompre l’evolució natural de la unió continental quan més necessari era avançar en un model federal europeu. La construcció es va aturar i ens ha quedat una Unió Europea a mitges, amb un poder legislatiu sense poder d’iniciativa parlamentària i amb un poder judicial sense capacitat d’imposar les seves sentències als estats membres. 

Els estats continuen manant i l’equilibri d’interessos estatals preval sobre una Europa que no s’ha acabat de crear. Els Estats Units d’Europa que van somniar els fundadors ha quedat en això: un somni. Les dretes manen al continent i s’imposa una dinàmica regressiva que té en la retirada britànica un exemple clar i concret.

De sobte, un problema de dimensió planetària ens tornava a recordar que som tots iguals davant la pandèmia, i que una resposta a escala europea era el més idoni per fer-hi front. Una gestió eficient de les conseqüències de la COVID era una oportunitat d’or per mostrar als ciutadans de la Unió la utilitat i conveniència de la Unió.

Tanmateix, els resultats no han anat en la direcció esperada. La lentitud en la vacunació, el nyap d’AstraZeneca i l’enfocament radicalment equivocat de la reconstrucció econòmica poden esdevenir un cop mortal per a un projecte necessari per garantir la pau i la prosperitat.

Els EUA, el Regne Unit, i fins i tot Xile i Israel han passat la mà per la cara a una UE incapaç de resistir les pressions dels lobbies farmacèutics i econòmics, amb conseqüències nefastes. La imatge dels estats membres desobeint obertament els mandats de l’Agència Europea del Medicament mostren fins a quin punt la dinàmica dels estats-nació continua manant a la UE.

Tres mesos després de l’inici de la campanya de vacunació, resultat inacceptable que la UE no hagi estat capaç de planificar una acció ràpida i contundent. En paral·lel, els fons de reconstrucció encara són a l’aigüera i tot indica que acabaran en mans de les grans corporacions i no on són necessaris: a les empreses i autònoms que lluiten per la seva supervivència. 

La desafecció europea ha estat incentivada per discursos populistes i d’extrema dreta, però la burocràcia europea no ha ajudat gaire a revertir una imatge que la nefasta gestió sanitària i econòmica de la pandèmia ha agreujat. Una oportunitat perduda.