En l'última Diada, de format reduït a causa de la pandèmia, el missatge que van triar les entitats no va deixar marge a la interpretació. "Ja en tenim prou de baralles estèrils", va proclamar Marcel Mauri, vicepresident d'Òmnium. "Sit and talk", va verbalitzar Elisenda Paluzie, presidenta de l'ANC, en direcció a Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. El país s'encaminava cap a la inhabilitació de Quim Torra, el Govern portava més de vuit mesos en interinitat política -la pèrdua de l'escó del president va tallar de soca-rel el recorregut de la legislatura, que ja havia estat escàs abans de l'episodi- i l'escenari electoral enverinava qualsevol acostament entre Junts i ERC per recuperar la unitat estratègia.

La boira no s'ha dissipat en les negociacions per investir Pere Aragonès, perquè les converses condensen tot el pòsit de la tardor del 2017 i d'una etapa, la de Torra a Palau, en què les dues formacions van fer vida per separat a tot arreu menys cada dimarts, quan els consellers s'asseuen per despatxar les carpetes del Govern. Ni s'ha actuat de manera conjunta a Madrid, ni s'ha afrontat de la mateixa manera l'estratègia contra la repressió, ni s'ha establert un canal de comunicació estable i durador entre Puigdemont i Junqueras. La situació judicial i geogràfica dels dos -exili i presó- hi ha jugat a la contra, però no s'han trobat els ressorts necessaris per saltar el mur de les discrepàncies latents des d'abans del referèndum.

El terreny de joc s'ha empantanegat perquè, a les legítimes discrepàncies i a la publicitat de totes les pugnes -amb les xarxes socials com a principal escenari, com ha tornat a demostrar la ressaca de les investidures fallides d'Aragonès- s'hi suma la gestió d'unes contradiccions que ressonen cada vegada que ERC, Junts i la CUP s'asseuen a la mateixa taula. La unitat és un concepte desvirtuat, retòric, pràcticament buit de contingut. Invocada primer per Artur Mas, que no va parar fins aconseguir que Junqueras accedís a posar en marxa Junts pel Sí, i desgastada durant tota la legislatura del referèndum, la unitat és ara un refugi només verbal, mig retret i mig bumerang, que fa anys que no es posa en pràctica. Perquè el revers de la unitat són les contradiccions que arrosseguen els tres espais de l'independentisme.

ERC, per exemple, ha passat en tres anys i mig de defensar -sobretot en públic- la conveniència de la declaració d'independència per sobre de la convocatòria d'eleccions, i ara aposta inequívocament pel diàleg amb l'Estat. Com acosta a República catalana sostenir un govern com el de Pedro Sánchez que juga amb el calendari dels indults, refreda la reforma de la sedició i, a través dels seus peons al Congrés, veta la tramitació de la llei d'amnistia? Per què insisteix en la "via àmplia" amb els comuns quan saben que no es deslligaran del PSC i el seu marge per fer virar el PSOE és més aviat escàs? Ha estat una bona idea, a l'hora de formar Govern, anar a buscar primer la CUP -nou escons- que Junts -32 escons- sense haver detallat un full de ruta en clau de procés més enllà de l'horitzó temporal de la taula de diàleg i el concepte difús de "nou embat"? I el més rellevant: per què es posen ara totes les esperances en un referèndum pactat que, abans de l'1-O, es va desterrar de qualsevol argumentari exhibit en públic?

Junts no s'escapa de les contradiccions. En la borsa de la unitat, a quin preu cotitzen les memòries de Carles Puigdemont i Quim Torra, trufades d'episodis íntims de discrepàncies? Si la unitat era el motor del projecte independentista, quins arguments hi ha per no sumar-se a un pacte que han travat ERC i la CUP? Si el 2017 van obtenir una victòria incontestable amb dos escons i 12.000 vots més que els republicans, per què ara es parla del resultat del 14-F com si fos un empat tècnic quan la diferència -en ple creixement de l'abstenció- és ara d'un escó, sí, però de 35.000 vots? Des de quina posició negociadora es pot exigir unitat al Congrés dels Diputats quan la proporció de forces és de 13 escons d'ERC i 4 de Junts, delmada per l'escissió amb el PDECat? I el més rellevant, a llarg termini: quina unitat hi pot si per qualsevol excusa s'organitza una campanya contra els socis a Twitter?

Per descomptat, la CUP també té hemeroteca. Quina diferència hi ha, a banda del carnet de partit del candidat, entre la investidura de Pere Aragonès i la de Jordi Turull, a qui van rebutjar a les portes de ser empresonat? Per què en dues legislatures consecutives de xoc amb l'Estat i repressió -la del referèndum i la que es va acabar el 14-F- no van voler discutir seriosament sobre la seva entrada a la mesa del Parlament? Què ha passat perquè la tardor del 2017 s'hagués de tramitar sí o sí la llei de transitorietat jurídica, malgrat els dubtes existents, i ara n'hi hagi prou amb avalar, de manera escèptica i crítica, la taula de diàleg amb el govern espanyol?

Fer política és gestionar les contradiccions. Assumir-les, calibrar-les, verbalitzar-les en una taula de negociació com a fortalesa, no com a debilitat. El problema de l'independentisme, en certa manera, és que no debat sobre el fons de la qüestió, sinó que continua enrocat en el debat sobre la manera de debatre. Direcció col·legiada de nova creació o Consell per la República? Aquest és el dilema, i en el dilema s'hi amaga fins a quin punt s'ha enverinat la discussió entre ERC, Junts i la CUP. L'estabilitat del Govern només estarà garantida si hi ha un compromís de fer net, i això vol dir tornar a posar les peces a lloc. I acceptant que les contradiccions -si s'atén al detall de les intervencions en el debat d'investidura- formen part del paisatge. Amb invocacions retòriques a la unitat no n'hi haurà prou perquè, potser, no ha existit mai del tot.